Sobre... (i 28) L'amor

—Avi, què és l’amor?

He aplegat els textos numerats fins aquí en forma de llibret. 

Si els voleu llegir —pdf— feu clic aquí

.

A la presentació hi dic:

«Aquests textos els he anat escribint a un bloc de manera deslligada i esparsa durant tres anys, mentre amb mossèn Josep Maria Rovira Belloso féiem els llibres Déu és feliç donant-se i El banquet amagat (Herder, 2015 i 2017). En acabar les sessions, quan enfilava Desert avall fins a l’estació de Reina Elisenda, sovint rumiava que hi havia d’haver una manera de donar, també, el to amb el qual mossèn Rovira dimecres a dimecres dictava, corregia o refeia els treballs. El to era el quid: la vibració, la sonoritat, la veu, la modulació, la inflexió amb les quals deia les coses. El llibre que teniu a les mans és un intent de suggerir o d’evocar aquest to.
És cert que un llibre mai pot reproduir una ardència o una calidesa o una vehemència o una pau o una passió o un fervor o un entusiasme, però qui sap si mitjançant aquesta ficció mínima —“Diàlegs d’estiu d’un avi i una néta”— es pot fer creïble un espai on la ingenuïtat, la tendresa o simplement el joc també serveixin per obrir-nos als grans misteris.
De El banquet amagat —p. 31— he triat un fragment que explica molt bé l’esperit que anima aquests cinquanta relats que llegireu. Diu així:

La infantesa espiritual és com un buidar-se del que és humà no per negar-ho sinó per fer lloc al que és diví. La infantesa espiritual és com fer el buit, com despullar-se o empetitir-se, com deixar-se portar o deixar que Déu ens faci petits i així ens obri el cor a nosaltres que som humans però que neguem el que és humà tan sols perquè la mesura d’aquesta negació és la mesura del nostre obriment —del nostre amor— a Déu. 
Aquesta negació, però, no és cap acte volitiu nostre. És com si en el fons fós impossible no poder-la fer perquè també és impossible dir sí o no al desig ardent que hi ha en nosaltres de fer lloc a allò que és diví. Per tant no podem pretendre assolir “més infantesa espiritual” com si fos una riquesa o hi hagués un manual per a experts que la posés a l’abast. Això seria tant com voler manipular el do. 
Per això el cristià s’esforça a trobar una manera subtil i silenciosa d’analitzar aquest do que no sigui manipuladora del mateix do i que vagi d’acord amb allò que en rep. Es tracta d’una manera amorosament meditativa i contemplativa d’acceptar-lo sense analitzar-lo com si fos una cosa. 
La infantesa espiritual és l’art de fer lloc a Déu en allò que és humà i que s’empetiteix fins a engrandir-se en la vida de Déu. Així de dialèctic és el platejament i així d’unides van la positivitat amb la negativitat. Aquest “Fer el buit” o aquest “Fer lloc a” equival al “—Tu, vine amb mi” que Jesús va dir a Pere. Això és la infantesa espiritual com ho és tota infantesa: “Vine, no vagis pel teu compte, deixa’t portar”. 
La contingència i la creativitat del cristià no són un sentir o un pensar o una creença que li pertanyin sinó que són un nostre i mateix confluïr en Jesús: “Us faré pescadors d’homes». “Pescadors d’homes» i el que faci falta: el que vulguis! El tema per a nosaltres tan sols és seguir-te a tu!”. 

Per acabar i com ja he dit, tan sols demanar que les pàgines que segueixen siguin considerades com les notes d’un bloc de vacances en les quals un avi prova de respondre de la manera més honesta i senzilla que sap una pregunta de la seva néta: Avi, què és l’amor?».