Sobre... Fra Ginebre

De quan fra Ginebre i sant Francesc 
van fer estada a Santpedor
camí de sant Jaume de Galícia

Si el voleu llegir sencer —pdf— feu clic aquí

Presentació

A l’apartat «La ruta d’extramurs» la pàgina web de l’ajuntament de Santpedor diu:

«Camí de Joncadella hi ha la capella construïda el 1240 i dedicada a sant Francesc d'Assís. És dalt d’un turonet que domina tota la plana del Bages a uns set-cents metres de la població i a la cruïlla de dos antics camins rals, el de Vic a Lleida, i el de Manresa a Berga. La tradició diu que fou construïda pels santpedorencs poc després que sant Francesc i els seus passessin per aquesta contrada en el seu peregrinatge cap a Sant Jaume de Galícia (1213 / 1214), ja que va ser aquí, dalt d'aquest turó, on el sant li agradava més de predicar al nombrós grup de devots de la comarca que l'acompanyaven». 

El poble de Santpedor sempre ha tingut gran devoció per aquest sant i per aquest indret ja sigui per la bellesa natural del lloc i les seves vistes, ja sigui pel seu contagiós recolliment, ja sigui per les constants salutacions que hi arriben de la silueta del massís de Montserrat retallada al fons. La tradició no diu, però, si fra Ginebre —un dels primers amics que va seguir sant Francesc a Assís— també va fer aquest peregrinatge i tampoc diu quan de temps van fer-hi estada. Sant Francesc respectava absolutament la gràcia pròpia que té tot, tothom i que especialment tenia cada un dels seus germans. Una vegada, parlant de fra Ginebre digué: 

«Tan de bo que algú, algun dia, m’obsequiés amb un frondós bosc de Ginebres!». 

Fra Ginepro va entrar a la fraternitat el 1210. A santa Clara li agradaven tant les seves trapelleries lingüístiques que li va posar el mot de «joglar de Déu» i expliquen que només el va voler a ell al seu costat, el 1253, en el moment del seu traspàs. Ell morí a Roma el 1258. 

Quan es comprometé a seguir la vida de Francesc va triar un nom per aquest seu nou naixement: en italià ginepro, en castellà enebro i en botànic juniperus, un matoll preuat de fusta molt resistent que de vegades arriba a ser gran com un pi. En els capítols 13 i 31 trobareu més explicacions. Sant Isidre escriu que  

així com la cendra del ginebre manté molt de temps en ardència els carbons de l’arbust després de cremar, així fra Ginebre guardava el foc del seu amor ardent en el si del seu cor. 

I sant Geroni, parlant d’aquest arbre, destacava

les nombroses espines que té per defensar-se, que sempre floreix, que sempre dóna fruit, que mai no perd el color verd i que era semblant a la passió que fra Ginebre tenia per Déu i pels demés. 

Abans de fixar el nom en català vaig dubtar entre Genebre, Genere, Ginebró, Juníper o, fins i tot, Gingebre, però em vaig decantar per Ginebre perquè, com l’arbust, aquest frare punxa, pica i, de vegades també resulta aspre com la planta o com la beguda: “fra Gin”». 

 

Fra Ginebre. Dibuix de Teresa Bertran, 2013.

«La infantesa espiritual és l’art de fer lloc a Déu en allò que és humà i que s’empetiteix fins a engrandir-se en la vida de Déu. Així de dialèctic és el platejament i així d’unides van la positivitat amb la negativitat. Aquest «fer el buit» o «fer lloc a» equival a aquell «Tu, vine amb mi» de Pere. Això és la infantesa espiritual com ho és tota infantesa: «Vine, no vagis pel teu compte, deixa’t portar».  El banquet amagat. Josep Maria Rovira Belloso. Herder, 2017