Abans no érem infusió
—Avi, com es vetlla l'alè d'algú?
—Com ho faria un escriptor vetllant pel que ha de dir: amb amor ardent. Veuràs, un dia un escriptor tingué un somni segons el qual ell hi apareixia molt enfadat exclamant: —De debò que faràs desaparèixer tant el just com el culpable? Suposem que en un llibre hi ha cinquanta pàgines bones. De debò que les faràs desaparèixer? No perdonaràs aquest llibre per amor d'aquestes cinquanta? Tu, mai de la vida no faries una cosa així! Gosaries exterminar el just amb el culpable? Que el just i el culpable siguin tractats igual? Mai de la vida! Tu, el qui judica la terra i vetlla pel meu alè ¿no faràs justícia?
Ell, el qui vetllava pel seu alè, li contestà: —Tens raó. No me n'havia adonat. Jo tampoc sabia. Perdona. No pateixis que a partir d'ara seré el metge de les teves apostasies. T’estimaré ni que no t'ho mereixis. Ja no seré rigorós amb tu. T’estimaré i seré per a tu com la rosada, com un lliri, com l’àlber, com una olivera, com el perfum, com una ombra, com el jardí, com una parra, com el vi o com un xiprer, però no ho seré només una mica sinó del tot i sense destorbs. Ara sé que tu m'estimaves així. Abans no ho sabia, abans no érem infusió.
M'has infós vida i amor, vetlles pel meu alè. Jb 10
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada