El no saber d'un constructor
Els constructors rebutgen moltes coses. Només cal veure la quantitat de runa que genera la contrucció d’un edifici. És propi dels constructors, doncs, rebutjar. Tot i que la vistositat i el prestigi de la seva tasca sigui tan espectacular, tant s’afanyen a construir com a rebutjar i per això viuen la vida partida o en viuen la meitat però mai la viuen del tot que és com hauria de ser viscuda la vida: en plenitud. Els qui no construeixen no els passa això. No han d’anar amunt i avall pendents tot el sant dia de què fer-ne dels desperdicis que no saben on amagar.
Molts són els qui esperen amb candeletes que els carretons aboquin als contenidors les deixalles d’una construcció. Fustes polides sense fer servir, ferros, ciments, pintures, rajoles, capses plenes de claus o de cargols. De vegades m’hi entretinc perquè sempre trobo alguna cosa em fa servei.
Rebutjar porta implícit el fet de no saber què es rebutja. Aquest desconeixement és bàsic i fonamental en l’equívoc que és tot costructor. En primer lloc perquè no ens imaginem un constructor inspeccionant amb minuciositat els sobrants d’una obra —«El meu temps és un tresor», diu— i també perquè —i aquí hi ha la paradoxa—tan sols en la runa hi ha la més que probable possibilitat d’aquest tresor que ell tan gelosament es pensa que guarda i això, ell, fa veure que no ho sap, quan és sabut de tothom.
I no és que no s’hagi de construir, no. Un, tan sols observa. Simplement es diu que les pedres que els constructors rebutgen, com que solen ser tresors, generalment són les que coronen els edificis. La corona d’un edifici, per tant, és feta d’allò rebutjat o desaprofitat o menystingut o desapercebut o que, com que ha estat abocat tan lluny, és invisible i, de l’invisible, un constructor mai voldrà sentir-ne a parlar
Ell és la pedra que vosaltres, els constructors, havíeu rebutjat i ara corona l'edifici Ac 4
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada