dimarts, 18 d’octubre de 2016

Sobre... El banquet amagat

Allà on el secret del Pare i el nostre es troben 
Començarem amb una lectura una mica llarga de l’evangeli de sant Mateu:
Jesús digué als seus deixebles: Mireu de no fer el bé davant de la gent perquè ho vegin ja que així no podríeu esperar la recompensa del vostre Pare del cel. Per tant, quan dónes als qui ho necessiten, no ho anunciïs a toc de trompeta, com ho fan els hipòcrites a les sinagogues i pels carrers perquè tothom els alabi. Tu, quan ajudes els altres, mira que la mà esquerra no sàpiga què fa la dreta, perquè el teu gest quedi secret. El teu Pare, que veu tot el que és secret, t'ho recompensarà. I quan pregueu, no feu com els hipòcrites que els agrada plantar-se drets a les sinagogues. Tu, quan preguis, tanca't amb pany i clau i prega el teu Pare present en els llocs més amagats i ell, que veu el que és amagat, t'ho recompensarà. I quan dejuneu no feu un posat trist com els hipòcrites que es desfiguren la cara perquè tothom noti que dejunen. Tu, quan dejunis, renta't la cara i posa't perfum perquè la gent no sàpiga que dejunes, sinó només el teu Pare, i ell, per a qui no hi ha secrets, t'ho recompensarà». Mt 6
«El Pare veu el secret». Per què hi ha aquesta sintonia entre el Pare del cel i tot allò que és secret, amagat o recòndit? Per què té aquesta afició? Crec que és pel fet que el Pare no té res a veure amb el soroll que ens porta a quedar bé. El Pare és el contrari d’allò mediàtic: del soroll, de l’esvalot, de l’aldarull o de l’enrenou i perquè, recordem-ho:
Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp: l'home que el troba el torna a amagar i, ple de joia, se'n va a vendre tot el que té i compra aquell camp. Mt 13
El text de sant Mateu que hem copiat en començar remarca cinc vegades la importància del secret: Que no ho vegi la gent. No ho anunciïs a toc de trompeta. Que una mà no sàpiga el que fa l’atra. Que el teu gest quedi en el secret i Quan preguis tanca't amb pany i clau.
El salm 139 és tan explícit en la descripció d’aquest espai d’intimitat que no caldria dir res més. Recordem dos fragments:
Senyor, heu penetrat els meus secrets i em coneixeu, vós sabeu quan m'assec i quan m'aixeco; descobriu de lluny estant els meus propòsits, sabeu prou bé si camino o si reposo, us són coneguts tots els meus passos.

Vós heu creat el meu interior, m'heu teixit en les entranyes de la mare. Res del meu cos no us passava per alt quan jo m'anava fent secretament, com un brodat en el fons de la terra. Els vostres ulls em veien abans d'estar format, i els anys que em destinàveu eren tots escrits en el vostre llibre, abans que n'existís un de sol. 
I és que Déu mateix, diu el profeta Isaïes, ens té secrets i amagats des de sempre sota l’ombra de la seva pròpia mà:
T'he posat als llavis les meves paraules, t'he amagat a l'ombra de la meva mà per plantar de nou el cel i fonamentar la terra, per dir a Sió: Ets el meu poble. Is 51
El Pare comporta el seu propi món de veracitat, de silenci i de pau assossegada. Tot això és el contrari de l’escaparat ja que la pau i el goig interior en aquesta unió del Pare amb el secret no necessita cap aparador sinó tan sols allò que és propi del pas del Pare per aquest món, és a dir, una nova dimensió, la dimensió trinitària.
Hi ha un cansament en la dimensió nostra de cada dia i, amb el secret, Jesús ens demana que siguem radicals i donem un pas de frontera si allò que realment ens mou és la participació en la unció santa. Sant Pere, per exemple, dona aquest pas quan reconeix la veritat:
Simó Pere li respongué: —Tu ets el Messies, el Fill del Déu viu.  Mt 16 
Però tornem a la pregunta: «Per què el Pare del cel té aquesta fal·lera per les coses amagades, pel secret, per obrir una porta, per entrar i acte seguit tornar-la a tancar?»
Una altra resposta la podem trobar quan Simeó després de veure el que acabaven de veure els seus ulls el dia que Jesús fou presentat al temple, digué a Maria:
Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d'altres s'alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l'ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.  Lc 2
El Pare sap com és d’important per a nosaltres que els sentiments que tenim amagats en els nostres cors es revelin perquè tots en tenim i perquè ell és precisament allà. Jesús diu:
Perquè no hi ha res amagat que tard o d'hora no sigui descobert, ni res d'obscur que tard o d'hora no sigui conegut i entès Lc 8 i 12
Sant Lluc cita aquestes paraules dues vegades que també recullen sant Marc i sant Mateu en els seus evangelis. No són, doncs, paraules qualssevol.
Jesús ens esperona a entrar en el secret i en l’amagat perquè, més enllà de totes les pors que puguem tenir abans d’entrar-hi coneguem allò que allà se’ns ha de revelar personalment i que ens cal saber per la nostra salvació.
Com anem veient el tema d’aquesta reflexió es va engrandint però el seu punt de partida és molt senzill: es tracta de l’aparentment estranya constatació que el Pare del cel té deler per tot allò que és secret perquè ens invita a una operació que l’Apocalipsi escenifica d’una manera insuperable:
Mira, sóc a la porta i truco. Si algú escolta la meva veu i obre la porta, entraré a casa seva i soparé amb ell, i ell amb mi. Ap3 
I és que a dintre, quan s’ha travessat el secret ¿sabeu què hi ha? Hi ha una cosa que de tan bona desconfiem que pugui ser possible. Hi ha el sopar, el banquet i això de tan gros és inimaginable. Hi ha la cena que recrea y enamora.
Allò que no és secret és el soroll, l’enraonada interminable i mediàtica en el sentit de buscar l’èxit. El soroll és manca de veracitat i de santedat. El Pare és veritable i sant perquè acull, agombola i estima els que es fan una sola cosa amb l’Esperit quan en són ungits. Els apòstols eren plens de l’esperit. Recordem la silenciosa processó dels apòstols i Maria quan «tots ells assistien constants i unànimes a la pregària». L’esperit no fa soroll perquè és el món amagat del Pare on ens trobem amb el silenci, amb l’amor primordial, amb la bondat infinita i on se senten molt clars els copets a la porta del nostre cor, allà on també hi ha la persona que és molt lluny de nosaltres però que la sentim a tocar, allà on hi ha els qui es deixen portar, els que confien, treballen i s’atansen. Atansar-se a Déu no és pecat: és veritat. És anar humilment de genolls a la recerca de l’Esperit i de la veritat: Déu meu, salvador meu!
Sant Joan posa en boca de Jesús aquestes paraules:
Arriba l'hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem. Vosaltres adoreu allò que no coneixeu. Nosaltres sí que adorem allò que coneixem, perquè la salvació ve dels jueus. Però arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. Aquests són els adoradors que vol el Pare. Déu és esperit. Per això els qui l'adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat.  Jn 4 
El llenguatge humà és limitat i per fer-se entendre utilitza sovint els «tu-jo» o els «aquí-allà» que d’entrada ens indiquen una separació i una distància. La pregària o l’adoració també els utilitza. Diu: «Tu, Pare» i «vingui a nosaltres», diu: «Allà al cel» i «Aquí a la terra». Per això Jesús parla d’una altra mena d’adoració que no sigui de llenguatge i que no es pot donar si no és en el secret on les paraules de la pregària que ell ens ensenyà són Esperit i són vida. Tan sols en el secret ens podem fondre amb Déu, només allí el podem veure cara a cara.
Vegem ara el salm 16 quan diu:
Senyor, heretat meva i calze meu, vós m'heu triat la possessió; la part que m'ha tocat és deliciosa, m'encisa la meva heretat Sl 16
El salmista es troba en una situació semblant a la què hem descrit. Després de visitar el secret i després de la visita que en ell ha rebut, quines paraules hauria d’utilitzar per parlar-ne que no fossin simples «tu-jo»?
El salmista parla des de dins d’una manera absoluta, de cara a cara. En el secret li està parlant a Ell. El salmista tan sols és, ara ho sap, possessió seva, del Senyor. L’ha vist vivent dintre de la seva persona, en el secret. Tot ell queda transformat i per això des d’aquest seu secret ens diu:
El meu cor se n'alegra, en faig festa tot jo, joia i festa a desdir davant vostre; al vostre costat delícies per sempre.
Per què hi ha l’Eucaristia? Perquè Jesús ens convida a sopar. Sopar és la paraula exacte. No diu ni esmorzar ni dinar ni menjar. Es tracta del mateix i únic sopar sant de sempre que es repeteix tantes vegades com ens atrevirem a allunyar-nos dels motlles del món per entrar en el nostre secret interior.
També des del més íntim i silenciós, des del secret de les seves entranyes dues veus van canviar el món cantant d’alegria:
Maria digué: La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva i Elisabet cridà: Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes! Lc 1. 
Sembla que aquí ens estiguin parlant directament les entranyes secretes i inaudibles d’Elisabet i de Maria. Parlen i salten i canten el secrets de les seves entranyes i aquesta veu arriba fins a nosaltres. Darrera les portes del secret sempre hi ha una veu. El secret mai està deshabitat.
Sant Pau diu:
Desitjo que els seus cors siguin confortats i que, estretament units en l'amor, arribin a la riquesa d'una comprensió plena, al coneixement del designi secret de Déu, que és el Crist. col 2
Per això Déu vol que entrem a habitar el secret. Perquè coneguem el seu designi que també és secret: és Crist. En Crist és on, el secret del Pare i el nostre, es troben.