dissabte, 15 d’octubre de 2016

Sobre... La revelació

Revelacions

Per començar, doncs, ens farem aquesta pregunta: «Us imagineu que ningú no ens hagués revelat mai res?» Que ningú, per exemple, no ens hagués dit que això era una pedra? Ens hauríem quedat sense el seu coneixement. Viuríem desconeixent una cosa tan important com és que una pedra sigui una pedra. Seria terrible perquè mai podríem saludar-la dient-li «Hola germana pedra».
La revelació treballa amb el supòsit, doncs, que és millor conèixer a no conèixer i com a característica seva podríem destacar que la mou un desig donador que consisteix a voler compartir amb nosaltres les meravelles de la creació no quedant-se aquests tresors només per a ella. Ens els vol revelar perquè també nosaltres siguem una lloança de la grandesa que ells són.
Arribats aquí potser algú ens podria preguntar: «Hi ha, però, algun tipus de revelació que vagi una mica més enllà de les coses del món?». Sant Pau ens proposa que fem la pregunta d'aquesta manera:
Suposeu, germans, que jo us vingués a trobar i us parlés en llengües: de què us serviria, si la meva paraula no us portava cap mena de revelació, de coneixement, de profecia o d'ensenyament? 1 Co 14
Sant Pau ens diu que és la paraula la qui porta la revelació. Preguntem: —«Quina és la revelació que porta la paraula de Pau?» La resposta la podem trobar a molts llocs però de la mà de sant Joan és especialment curta i precisa:
Revelació de Jesucrist, que Déu li donà perquè fes conèixer als seus servents allò que aviat s'ha de complir. Jesucrist envià el seu àngel per comunicar-la a Joan, el seu servent Ap 1
D'aquestes paraules llegides des d'un punt de vista purament humà podríem concloure que «revelar», «fer conèixer» i «comunicar» són sinònims de «revelació» si no fos que estem parlant de Jesús, el fill de Déu viu, donant-se en aquesta revelació que li ha estat donada pel Pare. Déu mateix la hi ha donat perquè ens la doni a nosaltres. Pregunta: —Quina és aquesta revelació? Resposta: —Que hi ha una cosa imminent, a punt d’esclatar, de manifestar-se i que aviat s'ha de complir. Que no és una cosa anònima o general sinó una cosa personal que algú comunica personalment a la persona concreta de Joan que vol dir a nosaltres. —Quina és aquesta cosa?  
Per respondre ens trobem que, de nou, hi ha molts textos que l'expliquen —tota la sagrada escriptura és revelació en estat pur— però n'hem triat un. Es tracta de la carta de sant Pau als cristians d'Efes. Escoltem a poc a poc la revelació d'allò que ens és revelat i com ens és revelat. La carta comença dient:
Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, que ens ha beneït en Crist amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel
«Beneït», «ens ha beneït» i «tota mena de benediccions». Amb aquestes tres frases ja n’hauríem de tenir prou per entendre l’abast d’allò que se’ns està revelant perquè aquestes paraules tenen el poder d'instaurar-nos immediatament dins mateix del regne de la veritat, de l’amor i de la vida i aquesta és la revelació més important: que ja som dins del Pare que tant ens estima, que ja hi érem. Aquesta triple benedicció inicial de sant Pau és com un dibuix de la revelació lluminós i de gran bellesa.
Ens elegí en ell abans de crear el món
«Ens elegí en ell». Els eterns perquès que poden generar preguntes com Quin és el sentit de la meva vida? aquí tenen una explicació senzilla i breu: Ell ens elegí. Era cosa d'Ell i no de nosaltres i per això podem dir que ell mateix és aquest sentit.
Perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls. Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist, segons la seva benèvola decisió, que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat.
Només als sants els és revelada la raó o el logos pel qual les coses són així i com acabem de veure la raó no és altra que una raó d'amor. «Per amor ens destinà». El nostre destí, el destí de la nostra vida ens ha portat ni més ni menys que fins a avui i fins aquí on som: Som fills seus. El llibre de Jesús fill de Sira ens explica com els és revelada als sants aquesta raó o aquest logos i quina és la seva manera de procedir:
Els ve a trobar com una mare, els acull com l'esposa estimada des de jove. Els posa a taula el pa del coneixement i els omple el vas amb l'aigua de la intel·ligència. Es recolzen al seu braç i mai no cauen, hi confien i no queden confosos. Ella els fa sobresortir entre els seus companys i els fa parlar enmig del poble reunit, els omple de saviesa i d'intel·ligència, els cobreix amb vestits de glòria. Hi troben el goig i la felicitat, i ella els dóna per heretat una anomenada perpètua. Sir 15 
L'himne de sant Pau segueix:
En ell, hem estat rescatats amb el preu de la seva sang. Les nostres culpes han estat perdonades. La riquesa dels favors de Déu s'ha desbordat en nosaltres
En aquestes dues frases sant Pau ens revela tres coses grans: la creu, el perdó i els favors de Déu desbordant-se en nosaltres i ens explica com aquestes tres coses actuen de manera viva en l'operació de rescat que el Senyor ha disposat per nosaltres a fi que no visquem mai més sols.
Ell ens ha concedit tota aquesta saviesa i penetració que tenim. Ens ha fet conèixer el secret de la decisió benèvola que havia pres en ell mateix, per executar-la quan els temps fossin madurs: ha volgut unir en el Crist tot el món, tant el del cel com el de la terra. 
«Ell ens ha concedit» vol dir que ens ha revelat que a partir d'ara ja mai més no deixarem de reconèixer en nosaltres «tota aquesta saviesa i penetració que tenim».
I notem, ja per acabar, com sant Pau ens ha estat donant al llarg de la carta la revelació de l’Església de la mà d'aquests set pronoms: ens ha beneït, ens ha elegit, ens ha destinat, ens ha concedit, ens ha fet conèixer. Ens... ha fet Església perquè volia que fóssim lloança de la seva grandesa fins que, aleshores, serem lloança de la seva grandesa.
— — — — 
Santa Teresa dóna testimoni de la «petita revelació» que soposà per a ella escriure el llibre de Las Moradas. En l'encapçalament parla de la ganancia que es entenderla y saber las mercedes que recibimos de la revelació de Déu:
Moradas Primeras. Capítulo 1. En que trata de la hermosura y dignidad de nuestras almas. Pone una comparación para entenderse y dice la ganancia que es entenderla y saber las mercedes que recibimos de Dios y cómo la puerta de este castillo es la oración.
El punt primer comença amb aquestes paraules:
Estando hoy suplicando a nuestro Señor que hablase por mí porque yo no atinaba a cosa que decir ni cómo comenzar a cumplir esta obediencia, se me ofreció lo que ahora diré, para comenzar con algún fundamento.
El punt segon diu: 
No es pequeña lástima y confusión que, por nuestra culpa, no entendamos a nosotros mismos ni sepamos quién somos. ¿No sería gran ignorancia que preguntasen a uno quién es y no se conociese ni supiese quién fue su padre ni su madre ni de qué tierra? Pues si esto sería gran bestialidad, sin comparación es mayor la que hay en nosotras cuando no procuramos saber qué cosa somos, sino que nos detenemos en estos cuerpos, y así a bulto, porque lo hemos oído y porque nos lo dice la fe, sabemos que tenemos almas. Mas qué bienes puede haber en esta alma o quién está dentro en esta alma o el gran valor de ella, pocas veces lo consideramos; y así se tiene en tan poco procurar con todo cuidado conservar su hermosura: todo se nos va en la grosería del engaste o cerca de este castillo que son estos cuerpos
La revelació consistiria en la visita de estos más que bienes com un sol que ve del cel para procurar con todo cuidado conservar su hermosura

1 comentari:

Mingu ha dit...

Gràcies, Santi. Ahir vaig rebre al correu electrònic la última de les homilies que el Papa Francesc va fent des de Santa Marta. La homilia era la del dia 13, abans d'ahir. Encaixa tant bé amb el que has escrit que, si em deixes, en copio aquí el principi:

Acabamos de leer en la Primera Lectura (Ef 1,1-10): Bendito sea Dios, Padre de nuestro Señor Jesucristo, que nos ha bendecido en la persona de Cristo con toda clase de bienes espirituales y celestiales. El cristiano es bendecido por el Padre, por Dios.

¿Cuáles son los rasgos de esa bendición para un cristiano? Ante todo, el cristiano es una persona elegida. El Padre nos ha elegido uno a uno, no como a una multitud oceánica. Hemos sido elegidos y esperados por el Padre. Pensemos en una pareja, cuando esperan un hijo: ¿Cómo será? ¿Y cómo será su sonrisa? ¿Y cómo hablará? Pues yo me atrevo a decir que también nosotros, cada uno de nosotros, ha sido soñado por el Padre como un papá y una mamá sueñan con el hijo que esperan. Y eso te da una gran seguridad. El Padre te ha querido a ti, no a la masa de gente, no: a ti, a ti, a ti. A cada uno. Es el fundamento, es la base de nuestro trato con Dios. Hablamos con un Padre que nos quiere, que nos ha elegido, que nos ha dado un nombre. Así pues, el cristiano es elegido, soñado por Dios. Y cuando vivimos así, sentimos en el corazón un gran consuelo, no nos sentimos abandonados, no se nos dice: “apáñatelas como puedas”.