dimecres, 19 d’octubre de 2016

Sobre... «Sí, és aquí on vull anar!»

 Gràcies

Ja coneixeu el Josep. L'Alzheimer avançat que té amb prou feines li deixa articular una frase amb coherència. Les seves paraules es fonen a mig dir i sempre acaba dient un terrible i desesperançat «Bé, deixem-ho córrer». Per això la rutina s'ha establert entre nosaltres com un mitjancer. En els actes rutinaris és on es dóna alguna ocasió per agafar-se a una imatge, a un comentari o un record que permeti, per petit que sigui, algun tipus de comunicació. Així, la rutina ha establert que en sortir a passejar ell instintivament enfili cap a la Sagrada Família. El dimarts, però, no va ser així. En sortir del portal el Josep ho va fer en direcció contrària a la de sempre i amb molta decisió.
Vaig preguntar-li on volia anar. Quatre paraules mal dites no m'aclarien res i ell no parava de dir: —Anem, anem, per aquí.
«Per aquí» volia dir per la Gran Via: Sardenya, Sicília, Nàpols, Roger de Flor... i sempre que podia li repetia la pregunta: «Però es pot saber on voleu anar?».
A la Plaça de Tetuan li vaig dir si volia descansar una mica. Resposta: —Anem, anem.
En arribar a Girona li vaig assenyalar amb el dit on vivia jo. Resposta: —Anem, anem.
En arribar a Roger de Llúria em va assenyalar la Torre Urquinaona. Li vaig dir el nom i li vaig repetir la pregunta: Resposta: —Jo hi he estat. A dalt de tot. Anem, anem.
I així el Passeig de Gràcia —Aquest és el cine Comèdia. Jo hi he estat moltes vegades. Anem, anem—, la Rambla de Catalunya —Aquest és el cine Coliseum. Moltes. Anem, anem— fins que vàrem creuar Balmés i vem veure la Universitat. Va dir: —Jo també que volia dir que ell hi havia estudiat.
Asseguts a un banc del claustre em va començar a fer senyals. Els senyals indicaven el lloc on hi ha el seminari. —El seminari? li vaig preguntar. És aquí on volíeu anar? I em va dir un «Sí, però..» que em va fer pensar. Alguna vegada li havia dit que el lloc on jo vivia era davant la seu que el seminari té a Casp Girona. Li vaig preguntar: —Voleu saber on visc? I per fi eltan esperat: —Sí, és aquí on vull anar! va exclamar picant amb el bastó a terra.
Com vaig poder, li vaig fer entendre que jo no vivia davant del seminari del carrer de la Diputació sinó davant d'un altre i que s'havia confós. Li vaig preguntar si volia que hi anéssim. —Sí. Així doncs vem recular fins arribar al carrer Girona. —Voleu pujar? —Sí. En arribar a dalt el vaig portar al despatx on per fi va descansar satisfet assegut a la meva cadira amb el bastó entre cames i amb un somriure més ample que un pantà que indicava que havia aconseguit el que volia mentre jo trucava a la seva dona perquè no patís. De tornada no va parar de dir amb paraules que no s'entenien l'alegia que sentia i el content que estava per haver vist tot el que havia vist aquella tarda tot repetint moltes vegades la paraula «Gràcies».
Que una persona arribi a enfrontar-se amb la seva foscor més gran per, sabent que no ho podrà dir, ho acabi dient —acabi dient allò que només ell sap que s'ha de dir— em va semblar una obra tant gran que quan me'n vaig adonar em vingué un calfred immens. La gransesa de la manera que en Josep va trobar per superar-se a ell mateix i la grandesa del motiu que ho motivà: el voler mostrar-me la seva amistat i el seu agraïment,
Quan vaig arribar a casa no vaig opar i al llit, pensant en tot això, em va pujar la febre: no em mereixia el regal que en Josep m'havia fet.