diumenge, 2 d’octubre de 2016

Sobre... Posar-se a caminar tot parlant

Res no és cap cosa qualsevol 

Per entendre una cosa a fons caldria fer-ho amb una lentitud i una meticulositat impossibles d’imaginar.
En primer lloc caldria que ens remuntéssim fins a portar a la nostra consciència el primer pas d'aquesta cosa o de qualsevol acte: l’espurna amb la qual s’obre aquest procés
Aquest procés se situaria en el pont que va des d’aquell moment previ i prehistòric quan encara no hi havia res fins a quan comença la cosa pròpiament dita. Aquest moment es caracteritza per una vaga i indefinible voluntat de començar i que verbalitzem amb un «m'hi vaig posar»
Tenim, doncs, que un «es posa a». Abans no s’hi havia posat però ara s’hi posa i en aquest posar-s’hi hi trobem el moviment. Un es posa, per exemple, a caminar
Tot i que aquesta decisió i aquest acte de caminar ja són prou importants per ells mateixos encara ho seran més si això no ho fem sols sinó en companyia d’algú
El fet que aquest «un» vagi acompanyat vol dir que probablement aviat hi entraran en escena les paraules i la comunicació. Generalment un es posa a caminar amb algú altre tot fent-la petar
El tema que ara es desplega a la nostra consideració és el de la dinàmica. Efectivament, la dinàmica del «posar-s’hi», la dinàmica del «caminar» i la dinàmica de les «paraules» que es diuen en aquesta comunicació
L’escena es va obrint i aviat podríem fer un guió amb els temes que fins aquí han sortit. També pot ser que en la comunicació s'hi doni, per exemple, alegria, tristesa o estupor o fins i tot aturades per emfatitzar algun «—Com és que no ho saps?» 
Si la conversa és objecte d’un mínim grau d’interès convindrem que no tractarà de coses qualssevol. No es parlarà, per exemple, de política, del temps o de la collita. Per provocar aquestes guspires d’atenció qui sap si acompanyades de gesticulacions, el tema de la conversa ha de ser prou gran 
Fins aquí tindríem un bonic i petit guió que qualsevol director ens traduïria fàcilment a imatges plenes del color i del dinamisme propis de la vida mateixa mentre és viscuda d’una manera particularment viva o gens somorta 
Arribats aquí, doncs, seria bo de recapitular en el que portem dit per contemplar com hem parlat de l’acte de posar-se a alguna cosa i que aquesta cosa ha estat caminar i que aquest caminar no ha estat solitari i que l'acompanya una conversa encesa 
Fins aquí tot és clar però a això tan corrent com és un fragment intrascendent d'un caminar qualsevol d’unes persones qualssevol en un indret qualsevol enceses d’una vida que no és gens qualsevol perquè té la peculiaritat de ser viscuda per algú que aneu a saber si va tropessar amb una pedra tot alçant la vara amb el braços estesos al cel mentre exclamava: «—A ell, però, no l'han vist pas!» 
Fins aquí, com deia, tot està clar però encara hi falta una cosa que si el guionista no la té clara no en farà mai cap bon guió. Aquesta cosa és el sentit. Sí, en qualsevol cosa cal trobar-hi el sentit o no és cap cosa
El sentit sol obrir-se inesperadament i quan menys t'ho esperes en un esdeveniment ordinari, quotidià i intrascendent. Aquella preciosa margarita que de sobte pren la nostra mirada o aquella pedreta que cau justament damunt la nostra sabata o aquell llampec o aquella fotesa de no res que és partir un pa pot arribar a obrir-nos els ulls per fer-nos reconèixer la grandesa d’allò que acaba de passar
I precisament això és el que ens explica sant Lluc: Jesús es posà a caminar amb ells tot comentant les escriptures però no el reconegueren —no reconegueren la vida— fins que va partir el pa. Lc 24 
Jesús es val de les paraules de Lluc mentre Lluc es val de les de Jesús per revelar-nos alguna cosa enlloc de no fer-ho i aquesta cosa tan gran i tant frapant és la vida mateixa
Fins aquí no hem fet més que un petit esbós amb molta menys lentitud de la que caldria d'un procés anomenat revelació i pel qual mai estarem prou agraïts a qui ens l'ha donat
És cert que molts diuen que sóc massa complicat en les meves explicacions, que tot plegat és més simple, que la vida és senzilla, que el missatge ha de ser curt, agradós, gentil, bondadós, amable, cordial, franc, cortès, atent, simpàtic, benvolent, bonhomiós, tractable i entenedor com un anunci i que de tan voler treure-li punta a això de pensar s'arriba a no entendre de què s'està parlant però jo no puc fer veure que no he sentit el que he llegit que vol dir el que diu i que ho fa per alguna rao
El profeta Habacuc escriu: «Senyor, per què em fas veure tanta injustícia? Per què et mires de lluny l'opressió, mentre jo he de presenciar destruccions i violències?» Em quedo dret en el meu lloc de sentinella, estic a l'aguait a la meva talaia, per veure què em respondrà el Senyor i què li puc respondre jo sobre la meva queixa i el Senyor m'ha respost així: «Escriu el que jo et revelo, grava-ho sobre unes tauletes perquè es pugui llegir sense entrebancs. No és encara el moment que es compleixi, però vola cap al terme i no fallarà. Espera-ho, si és que triga; segur que vindrà sense retard».  Ha 1-2