diumenge, 30 d’octubre de 2016

Sobre... Què és «ser esquiu»

Canciones del alma 
en íntima comunicación de amor de Dios

Canción primera
¡Oh llama de amor viva que tiernamente hieres de mi alma en el más profundo centro! Pues ya no eres esquiva acaba ya, si quieres, y rompe la tela deste dulce encuentro. 
¡Oh cautiverio suave, oh regalada llaga, oh mano blanca, oh toque delicado que a vida eterna sabe y toda deuda paga! Matando muerte en vida la has trocado. 
¡Oh lámparas de fuego en cuyos resplandores las profundas cavernas del sentido que estaba oscuro y ciego, con extraños primores, calor y luz dan junto a su querido! 
¡Cuán manso y amoroso recuerdas en mi seno donde secretamente solo moras y en tu aspirar sabroso de bien y gloria lleno, cuán delicadamente me enamoras!
o0o— 
Quan el poeta diu ya no eres esquiva vol dir que aquesta flama encesa per Déu abans n'era però que ara ha deixat de ser-ne.
—Què vol dir «deixar de ser esquiu»?
—Deixar de ser intractable, insociable, retret, esquerp, ferésteg, adust, aspre, callat, silenciós, abrupte, reservat, eixut, sorrut, moix, isard, escabrós, salvatge, adust, lacònic o inexpressiu. Tot això ho deixa de ser Déu quan ens mira.
—Així Déu abans de mirar-nos era totes aquestes coses?
—Així de totes aquestes coses se serveix Déu per no ser com elles quan ens mira. Déu ens estima, que no ho entens?
 
El poeta amb el seu primer «oh» re-coneix on es troba d'haver-hi estat abans: «el» lloc, exactament aquell mateix lloc de l'altre vegada, el lloc d'aquella flama viva que fereix tan tendrament!
D'altra banda el poema actua com si fos el relat d'un agrimensor describint un paissatge tot destacant-ne els punts o accidents més notables: aquí una flama, allà un centre, una llaga, un contacte, dues llànties, un resplendor, un foc, una caverna, una calor o una llum. Les sis exclamacions —oh— són passos que es donen entre aquests punts o accidents notables
El poeta diu que el sentit que tenen les coses és com una caverna fonda. Així, el sentit, per ell mateix, seria fosc i cec que és una manera de dir que no existeix —que no hi ha sentit en les coses—. El sentit apareix a la llum de dues llànties. El sentit, abans inexistent o mort o desaparegut, apareix de sobte com a existent degut al resplendor d'aquestes llànties
El poeta ve de veure l'evident i exclama «oh». Seria possible representar el «veure el mateix veure»? O el veure allò que veus i que al mateix temps et veu a tu?­ Tot porta a l’evidència que és el fet de ser o estar o viure. Com que tard o d’hora venim a parar aquí potser hauríem d'aturar-nos-hi perquè més enllà de l’evidència no hi podem anar, perquè l’evidència no es pot aprofundir. És i prou. Tan sols exclama: oh! Qui sap si només després d’haver pensat l’evidència que som sigui possible la pregària. Seria una pregària «evident». Per dir-ho d'alguna manera: no caldria dir res. Els sagraments són zones de grans evidències. Els sagraments ens demanen que pensem i que pensem en l’evidència i que pensem en l’evidència que ells són. La prova és que la persona, en arribar-hi, sol callar. L’evidència és lluminosa perquè és una zona propera a Déu. A Déu li agrada l’evidència perquè ell és l’evidència de totes les evidències i perquè una d’elles som nosaltres 
El poeta dibuixa secretament un paissatge secret on hi ha un secret: que algú, allà, hi viu. D'altra banda, només en des del secret s'entendrien paraules com manyac, amorós, sojorn, anhel saborós, anhel ple de glòria. El poeta aixeca el cap, mira per la finestra i diu: «No sé com t'ho fas. M'enamores. Ets tu. Delicadament»  
«Vós —la vida— estimeu tot allò que existeix i no abomineu res d'allò que heu creat, ja que no heu fet res sense estimar-ho. Com persistiria res si no ho volguéssiu? Què continuaria existint si no rebés la vostra invitació? I vós, Senyor que estimeu la vida —perquè la sou— tot ho planyeu, sabent que tot és vostre, ja que el vostre alè immortal és present en tots». Sa 11   
o0o—