Ells hi eren allà
U N D I A al metro, després de veure una gran multitud de gent em vaig posar a plorar desconsoladament perquè no comprenia. Llavors un ancià em va preguntar: —Aquests que van vestits de blanc, qui són i d'on vénen? L'ancià tenia una veu molt dolça, com de nen. El sol fet de sentir-la ja m’omplia de pau i aquesta era una raó prou poderosa per seguir-lo escoltant amb gran atenció. N’hi havia d’altres, de raons. Recordo que també hi hagué una gran «marea» de blanc. Tot allò que mirava s’impregnava del blanc d’aquells vestits dels quals m’estava parlant: tot era blanc, pur i transparent sense deixar de ser, però, allò que el món deia que calia que sigués. Així, a la marea de la pau ara hi havia de sumar la marea del blanc. Però encara hi havia més coses. Sense la pregunta que em féu l'ancià —«Qui són?»— no m’hagués adonat que efectivament ells hi eren allà ni m’hagués encuriosit per saber qui i quants eren. Em digué: —Aquests són els qui vénen de la gran tribulació. Han rentat els seus vestits i els han quedat blancs. Mai més no passaran fam ni set, ni els farà mal el sol, perquè seran pasturats i conduïts a les fonts d'aigua viva. I Déu eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls Ap 7
— Al monjo del webmasterdepoblet, amb agraïment —
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada