dimecres, 25 de novembre de 2015

Sobre... L'agraïment

La gran i pericorètica dansa
«Així és com ells esborren l'agraïment del cor de les persones i, envanits pel afalacs dels qui no tenen cap sentit d'allò que és bo, s'afiguren que evitaran el judici de Déu, que sempre ho veu tot i detesta el mal» Estgr 8
Esborrar l’agraïment! Us imagineu? Difícilment hi pot haver un mal més terrible que aquest. Actua a la manera dels antibiotics que et deixen el cos sec o com la quimioteràpia que, segons diuen, té els mateixos efectes que els antibiotics però centuplicats
Esborrar l’agraïment: desproveir a la persona d’allò que probablement més la caracteritza com a tal
Esborrar l’agraïment: el contrari de donar-lo, de donar gràcies
Donar gràcies: un no les dóna si prèviament no les té, ell en ell mateix
Tenir gràcies: Com es fa això de tenir gràcia? On és la gràcia? A quina botiga en venen? Es pot fabricar? Simplement... «es té o no es té»?
Gran interrogants. El cert és que si prèviament no hem sentit circular la gràcia per totes les nostres artèries i tot el nostre sistema nerviós de manera lluminosa difícilment la podrem donar en forma d’agraïment. I no la podrem donar perquè no arribarà a desbordar, perquè serà un simulacre, una frase feta, un lloc comú, un «Moltes gràcies i passi-ho bé»
Percebre circular l’agraïment en el nostre interior: L’agraïment sempre hi circula altrament seríem morts. El tema és percebre’l. El tema, com en la majoria de les qüestions importants que afecten la humanitat, és la revelació d'això —algú ens ho ha d'haver dit: nosaltres no donem per tant— i la seva posterior percepció que les coses són així. En el més fosc de les entranyes, quan tot ens semblava perdut apareix un fil de llum encès de coses, de moltíssimes coses. Pel demés, coses habituals, quotidianes i insignificants però que calia tornar a descobrir, que calia fer-ne un càntic nou. Coses com ara el fred o la calor o un brot de farigola o una tassa de cafè o...
... cels o àngels o aigües de l’espai o estols o sol i lluna o estrelles del cel o pluges i rosades o tots els vents o foc i xardor o fred i calor o rosades i gebre o dies i nits o llum i tenebres o glaç i freds o geleres i neus o núvols i llamps o muntanyes i turons o plantes de la terra o mars i rius o fonts de les aigües o peixos i monstres marins o tots els ocells o feres i ramats o tots els homes...
Sí: només «després» reconeixem que eren coses que «abans» ja hi eren. Tan sols ens faltava reconèixer-les i ara, en aquests moments de silenci i de foscor, apareixen de cop i del no-res lluminoses. Circula de repent per les nostres venes l’alegria que hi hagi cels o àngels i no que no n’hi hagi: els veiem!
Circula de repent per les nostres venes l’alegria de la revelació d’això. Com un concertista que porta molt temps assajant un mateix tema i s'adona que el moment de plenitud ha arribat quan veu que el millor que pot fer és passar a la fase de la donació. «Només» donar les gràcies és el que fa un bon concertista que es preui de ser virtuós. No escatimar-ne ni un gram de d'aquesta donació tan efusiva
Així és com el procés d’agraïment tancarà el cercle sagrat, la seva gran i pericorètica dansa
Els experts en el tema diuen que el món, després d’una cosa tan portentosa i humil com aquesta, canvia el mal —perquè el detesta— per bé
Com una esquerda en una paret, la gràcia ha de penetrar-me abans de donar-la —es diu el violinista a ell mateix en acabar el concert—. Què donaria, pobre de mi, altrament? Només aleshores donaré gràcies, només aleshores seré l’encarnació de l’agraïment
«Doneu gràcies en tota ocasió» 1 Te 5