dijous, 19 de novembre de 2015

Sobre... Els estels

—Ai
 
Ella, la mare, digué: «Ai... el meu estel!». L’estel era un joiell d’esmalt. Li va regalar el mes passat, el dia del seu aniversari. Imitava un dibuix de quan tenia vuit anys i que també li va regalar el dia de l’aniversari 
Ella, la mare, digué: «Ai... el meu estel!». L’estel era el seu fill. Va morir a l’atemptat de divendres
Dibuix de Jaume Manyà

2 comentaris:

Santi Pau ha dit...

La mare del joiell, plena de sentiments generosos, unint la valentia d'home a les reflexions de mare, l’encoratjava i li deia: «Jo no sé com vas aparèixer en les meves entranyes, ni sóc jo qui t’donat l'alè i la vida, o va formar l'organisme. El creador del món és el qui modela els homes abans de néixer i sap com s'ha format cadascun

La mare del joiell pregava: «Fill meu, compadeix-te de mi, que durant nou mesos et vaig portar en les meves entranyes, et vaig alletar durant tres anys i t'he criat i alimentat fins a l'edat que tens. Et prego, fill meu, que miris el cel i la terra i, en veure tot el que hi ha, t'adonis que Déu ho ha fet tot del no-res. No tinguis por d'aquest botxí de la mort»

Santi Pau ha dit...

La mare del joiell, desesperada, exclamava: «Algú ha de desposseïr la mort del poder que té. Algú ha de tenir una bona notícia com aquesta. Algú de llum...»