Sobre... Construir (2)

El que planteja la Maite és molt interessant

— Vegeu-ho, si voleu, clicant aquí —

És cert: som molts els qui no ens sentim a gust amb el nostre cos, som molts que el detestem, som molts que voldríem tenir-lo segons els cànons, som molts que n'estem aterrits, som molts que ens preguntem pel mal que hem fet i són moltes més les coses que podríem afegir a la llista 

Això és així. Percebem que darrera tot aquest corrent hi ha —diguem-ho així— una mena de voluntat malèfica, de mal rotllo absolut i nefast. És com si «el món» creés aquests canals o circuits per martiritzar-nos. Potser és «llei de vida». Potser la vida sense aquest martiri no ens faria espabilar 

Ens ho podríem mirar des de molts punts de vista. Una regresió, per exemple, a la nostra infantesa —o abans, si això fos possible— potser ens donaria pistes. Qui sap si amb una bona psicoanàlisi aconseguiríem saber alguna cosa d’aquest terror. Però arribats aquí, potser la pregunta que caldria fer és si aleshores va ser viscut d'aquesta manera que diem i amb el llenguatge que ara utilitzem: teníem tres, quatre o cinc anys o més o menys, tant se val. Aquest és un plat que de sempre tinc preparat a la nevera per menja-lo quan tigui prou temps 

Tot això ho sabia molt bé sant Pau que segons diuen era d’aspecte més aviat desagradable i arrossegava uns mals que només el seu amic Lluc que era metge sabia consolar 

Com és, doncs, que parla així? 

Perquè tota aquesta «porqueria» només pot ser guarida per una gran i immensa «esmena a la totalitat». Una força guaridora, vivificadora, capaç de curar-ho tot. Per això, quan llegim alguna cosa d’ell de vegades ens atrevim a fer preguntes del tot fora de lloc per veure si trobem la resposta: «Era mag sant Pau? Tenia coneixement de les ciències ocultes? Era gnòstic? Prenia drogues?» Coses així... 

Com sempre sol passar, però, la resposta és molt més simple que tot això. Una resposta tan total com aquesta l’han d’entendre els nens o no és cap resposta 

Els nens... només entenen i saben d’amor. «Saben i entenen» perquè han percebut en les seves entranyes i en tots els seus circuïts energètics de cada una de les seves cèl·lules que són estimats. Només «saben» això. I sant Pau diu: «Això és molt, això pot amb tot, això és en l’essència: Déu i amor són inseparables» 

Fixa’t com Pau parla d’«estimar» el propi cos! 

És molt bonic això! 

L'alimenta, el vesteix, li fa el llit ben fet cada dia! I acaba dient que... «també Jesús ho fa així amb l'Església» 

Un pot —estones més, estones menys— no sentir-se a gust amb el seu cos, un pot detestar-lo, un voldria tenir-lo segons els cànons, un se sent aterrit, però sant Pau ens desafia amb el gran desafiament: un, malgrat tot això, pot estimar-lo. I estic segur que de bona gana afegiria unes quantes Benaurances més a les del seu mestre:

Benaurats els qui no us sentiu a gust, benaurats els qui us detesteu, benaurats els aterrits, benaurats els qui ara passeu fam: Déu us saciarà, Feliços i benaurats els qui ara ploreu: vindrà dia que riureu