dissabte, 17 d’octubre del 2015

Sobre... Plorar perquè s'estima tant

Sobre voler i sobre volar

No puc abastar un saber tan admirable; és tan elevat que no el puc entendre diu el salm però el cert és que els humans no podem deixar de voler entendre’l 
Voler entendre allò que no es pot entendre  
Entendre-ho només es podria fer des de l’exterior de nosaltres, des del mateix punt de vista d’aquest saber, però no a la inversa: nosaltres no podem 
Però si malgrat tot insistíssim en aquest nostre voler saber hauríem de partir de la premisa de la impossibilitat, acceptant humilment que aquest voler només és un contagi en nosaltres d'aquell mateix saber. Només ell, aquest saber, em pot saber i com que és tan admirable irradia fins a mi 
Nosaltres estem a tocar d'aquesta irradiació
Això vol dir que no és cap saber neutre o intel·lectual sinó que és viu i que la seva «vivència» va dirigida directament a mi i per això és lògic pensar que «electrifiqui» o escalfi tot el que hi ha al seu voltant. Nosaltres estem al seu voltant però no som aquest saber i no podem entendre 
Nosaltres estem al voltant d'un foc que ens escalfa
Però malgrat saber que no ho podem entendre ho intentem. És com si no puguéssim no situar-nos en la dinàmica i en la volença que ell, el mateix saber, crea quan al mateix temps ens exclou 
Nosaltres no podem deixar d'estar prop d'aquest foc
Sense aquest voler tan impossible, el salm cent trenta-nou i totes les seves incansables temptatives per assolir aquest saber mai no s’hauria escrit 
Les incansables temptatives pròpies d'un enamorat 
El salmista no es cansa d’insistir malgrat saber que mai no podrà saber i potser és aquesta mateixa insistència la que ens permet entendre que el tema és intentar-ho una i altra vegada perquè en el mateix intent ja hi ha el contacte i la presència. Per això nosaltres volem i volem tant...  
Senyor, heu penetrat els meus secrets i em coneixeu, vós sabeu quan m'assec i quan m'aixeco; descobriu de lluny estant els meus propòsits, sabeu prou bé si camino o si reposo, us són coneguts tots els meus passos. Encara no tinc als llavis la paraula, que vós, Senyor, ja la veieu pronunciada. M'estrenyeu a banda i banda, heu posat damunt meu la vostra mà. No puc abastar un saber tan admirable; és tan elevat que no el puc entendre. On aniria lluny del vostre esperit? On fugiria lluny de la vostra presència? Si pujava dalt al cel, hi sou present, si m'ajeia als inferns, també us hi trobo. ¿Provaré de prendre les ales de l'aurora? ¿Aniré a viure a l'altre extrem del mar? També allà les vostres mans m'hi portarien, també allà m'hi vindrien a buscar. ¿Diré, doncs, que m'amaguin les tenebres i tingui per llum la negra nit? Per a vós no són fosques les tenebres i la nit és tan clara com el dia: llum o fosca us són igual. Vós heu creat el meu interior, m'heu teixit en les entranyes de la mare. Us dono gràcies perquè m'heu fet tan admirable, les vostres obres són meravelloses: ho reconec amb tota l'ànima. Res del meu cos no us passava per alt quan jo m'anava fent secretament, com un brodat en el fons de la terra. Els vostres ulls em veien abans d'estar format, i els anys que em destinàveu eren tots escrits en el vostre llibre, abans que n'existís un de sol. Déu meu, com podria ponderar els vostres designis? Com podria comptar-los d'un a un? Si m'hi posava, serien més que els grans de sorra! Em desvetllo i encara estic amb vós. (...)  
Déu meu, penetreu els meus secrets i coneixeu el meu cor, examineu-me per conèixer què desitjo. Mireu si vaig per camins d'idolatria i guieu-me per camins eterns. 
O O O  
A l'Imma, la meva germana 
«Ploro perquè estimo tant»

2 comentaris:

Mingu Manubens Bertran ha dit...

una corda de tres caps no es trenca fàcilment

Anònim ha dit...

Santi!

touché...