Li digué...
El privilegi de Jonàs no era cap dels privilegis gaudits per ell fins aleshores i que no eren ni pocs ni menyspreables: no era el privileg de ser salvat del mar («Tireu-me al mar, i el mar es calmarà») o el de ser escopit del ventre de la balena («Després el Senyor va ordenar al peix que vomités Jonàs a la platja») o el d'haver sobreviscut a la fúria dels ninivites («D'aquí a quaranta dies, Nínive serà destruïda») o el d'haver gaudit d'una ombra pel sol xardorós («El Senyor-Déu va fer créixer, per damunt de Jonàs, una carbassera que li fes ombra sobre el cap i li calmés el mal humor»). No, no era cap d’aquests el privilegi pel qual se sentia commogut de manera tan especial com inexplicable. Era un privilegi que depassava tots els privilegis i que l’omplia de sentit de tal manera que sempre que intentava reflexionar-hi se li escapava i no en podia dir res
A Déu li va costar molt de fer-li entendre quin era aquest privilegi ja que volia que ho descobrís ell tot sol sense dir-li-ho explícitament («Et sembla bé, Jonàs, d'enfurismar-te d'aquesta manera?»)
El privilegi en qüestió era aquest: poder estar parlant d’aquella manera com ho estava fent en aquells moments amb el mateix Déu. Veure’l somriure a cada una de les seves respostes, poder remugar o discutir amb ell i que ell li contestés sempre amb la gran vehemència que caracteritza el parlar dels enamorats
Fins que no s'adonà d'això a Jonàs no li va passar el mal humor
El llibre comença dient: «El Senyor va comunicar la seva paraula a Jonàs, fill d'Amitai. Li digué...» Jon 1
1 comentari:
Jonàs s’ho va prendre molt malament. Tot enfurismat, va pregar així al Senyor:
—Ah, Senyor, és ben bé això el que temia quan encara era al meu país. Per això em vaig afanyar a fugir a Tarsis. Sabia que ets un Déu compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l’amor, i que es desdiu de fer el mal. I ara, t’ho prego, Senyor, pren-me la vida; més em val morir que no pas viure!
El Senyor li va respondre:
—¿Et sembla bé d’enfurismar-te d’aquesta manera?
Jonàs va sortir de la ciutat en direcció a llevant. Es va fer una cabana i s’estava allí, a l’ombra de la cabana, per veure què passaria a la ciutat.
El Senyor-Déu va fer créixer, per damunt de Jonàs, una carbassera que li fes ombra sobre el cap i li calmés el mal humor. Jonàs se n’alegrà molt. Però l’endemà, a punta de dia, Déu va disposar que un cuc rosegués la carbassera, i la planta es va assecar. Després, quan va sortir el sol, Déu envià un vent xardorós de llevant. El sol queia de ple sobre el cap de Jonàs, que defallia i demanava la mort dient: «Més em val morir que no pas viure.»
Llavors Déu va preguntar a Jonàs:
—¿Et sembla bé d’enfurismar-te així per una carbassera?
Jonàs va respondre:
—Em sembla molt bé d’enfurismar-me. Més encara: morir, voldria!
El Senyor va dir:
—Aquesta carbassera no t’ha donat cap feina, ni ets tu qui l’ha feta créixer: en una nit ha brotat i en una nit s’ha marcit. I mira com te’n planys! ¿I jo no havia de plànyer Nínive, la gran ciutat, on viuen més de cent vint mil persones * que no distingeixen el bé del mal, a més de tant de bestiar? Jn, 4
Que no veus que m'he fixat en tu, que t'estimo des del principi?
A Jonàs li devia passar com a Pere després d'aquell dia que, fent cas del Mestre, va treure tants peixos: ja no eren els peixos, sinó el Mestre, que el Mestre s'hagués fixat en ell.
També em recorda l'Arthur Clennam, que no s'adona fins al final que la petita Dorrit era a ell qui estimava més que cap altra cosa en el món. Ell, que ni havia gosat sentir-se'n digne...
Publica un comentari a l'entrada