dimarts, 13 d’octubre de 2015

Sobre... Judicar

Un dia...

Un dia ens vem trobar amb una amiga i vem seure una estona a descansar. Sense que vingués massa a to, de repent va començar a parlar malament d’una persona coneguda de les dues. Però ho va fer de tal manera que el to de la veu se li anava crispant mentre encadenava les paraules imparablement 
Hi va haver un moment que em va semblar que el volum del què deia arribava a cotes insuportables i era tan espantós que ens embocallava i ens absorvia. Eren paraules plenes d’injustícia, de dolenteria, d’avarícia, de maldat, d’enveja, de baralles, d’enganys, de malícia, de murmuracions, de calúmnies, d’insolències, d’orgull, de vanitat, sense cap mena de cor ni compassió. Era com si el mateix terra damunt el qual sèiem ens vingués com una llosa al damunt 
Em vaig espantar molt perquè no sabia què passava o si només em passava a mi. Estava aterrida i li ho vaig dir. Li vaig dir si no s’adonava que més que parlar malament de la persona coneguda era com si ho estés fent d’ella mateixa i que quan la judicava d'aquella manera es condemnava ella a ella mateixa perquè feia de jutge però només era una persona més 
Després que li ho vaig dir es va anar calmant 
Poc a poc les coses tornaven al seu lloc i el terra tornava a ser a terra 
Em va agafar la mà i amb els ulls plorosos em va donar les gràcies Rm 2

1 comentari:

Mingu ha dit...

Aquesta paràbola (espiràbola) ens ha estat donada per fer-nos reconèixer a nosaltres mateixos, a mi, en l'amiga. I si no ho aconseguim, encara estem acusant. Tenim tanta necessitat d'anar empetitint aquest jo tan molest que arrosseguem!

Gràcies, Santi