dilluns, 26 d’octubre de 2015

Sobre... Tornar a conèixer

Mullar-se
«Aclameu el Senyor arreu de la terra, honoreu el Senyor amb cants de festa, entreu davant d'ell amb crits d'alegria. Reconeixeu que el Senyor és Déu, que és el nostre creador i que som seus; som el seu poble i el ramat que ell pastura. Entreu als seus portals enaltint-lo, canteu lloances als seus atris, enaltiu-lo i beneïu el seu nom: “Que n'és, de bo, el Senyor! Perdura eternament el seu amor, és fidel per segles i segles”» Sl 100
El poeta fa bascular tota la gràcia del salm en una paraula que passa pràcticament desapercebuda per òbvia. Els saltirons que ens fan donar les expressions del poema són saltirons de nen —potser amb les cordes de saltar a les mans—, saltirons d’una veu que canta als patis particulars, saltirons que no són ni això perquè tan sols es produeixen, saltirons perquè no es pensa en ells 
La paraula és reconèixer
Reconèixer vol dir que ja es coneix però que cal urgentment recordar-ho. Nosaltres no és que en sapiguéssim res del Senyor, de Déu, del nostre creador, del nostre pastor, dels seus atris, del seu nom, del seu amor: no, no! No en sabem res, no: el coneixem! I no com estem acostumats a conèixer la gent o les coses per aquests indrets, el coneixem d’una manera forta, íntima, càlida, ardent, inexplicable i tan paradoxal que provoca les paraules que heu llegit 
LA PROVA. Provem de dir: «El Senyor és Déu, és el nostre creador...» i comprovem que hem dit la veritat de manera tan categòrica que ens arriba a relliscar  
Si diem, però: «Reconec que el Senyor és Déu, que és el meu creador...» a més de dir el que deia la frase anterior també diem que la notícia ens arriba de la mà d'algú que ens parla de la seva experiència amb Déu, algú que s'ha mullat a identificar aquest fet com una gran veritat per a ell mateix i que per això ens en parla
«Mullats, molt»