dimecres, 12 d’agost del 2015

«Sobre... rodes»



Conxita, de Barcelona. Vuitanta dos anys. Visqué a França molt temps. El seu marit era un professional molt qualificat i reconegut. Quan es va jubilar van tornar a Barcelona. Poc després morí i la Conxita va començar a ensopegar amb tot. Va caure unes quantes vegades amb tan mala sort que primer es va trencar el fèmur, després les costelles i finalment la cama. Poc després van haver-la d’operar d’una hèrnia a la columna. Durant uns anys aconseguí de caminar amb crosses fins que va prendre la decisió de venir a viure a la residència. Li agrada fer penjolls de bijuteria i quadres que es posen a la venda per sant Jordi, per Nadal o serveixen d'obsequi als guanyadors del bingo. És molt estimada pels seus companys. Ha estat unes setmanes de vacances a les llars Mundet i quan va tornar tot van ser visites per expressar-li com l’havien trobat a faltar 
Quan em va telefonar la primera vegada per demanar-me si els diumenges l’acompanyaria a missa de deu li vaig preguntar a quina hora podíem quedar i si anava amb crosses. Volia calcular quan temps necessitaríem.  
Em va dir: «No, no: no vaig amb crosses! Vaig ‘smoothly’ com diuen els anglesos o ‘großartig’ si ho prefereix en alemany. Je marche sur des roulettes, vaig... ‘sobre rodes’» 
En acabar la missa seiem una estona a la capella de Sant Martí de Porres, Un dia hi vem deixar als peus de l’estàtua una preciosa rosa vermella de tela que li va sobrar de les que va fer per sant Jordi. Ara la gent s’ha animat i l'altra dia vaig comptar-ne fins a deu. Sempre diu: «Però la meva és la més bonica, oi?». «Sí. —li dic jo— La més bonica i la més alta, la que és més a tocar de la mà del sant» 
Després anem una estona al passeig de Sant Joan. Posem el fre a les rodes, jo m'assec, encenc un cigarret i la fem petar

1 comentari:

Mingu Manubens Bertran ha dit...

L'atenció religiosa a les residències d'avis:

No conec bé el tema. Tan sols vaig anar uns quants anys, no cada dia, a veure la meva mare a la seva resi, la Residència Montblanc de Manresa, i deu anys més, cada diumenge, a la resi de la mare de la Isabel, la meva esposa: la Residència Sant Francesc de Santpedor.

La Residència Sant Francesc és exemplar i capdavantera en la manera d'atendre i tractar els residents. Avui en dia hi ha molt interès en fer la vida dels residents agradable i activa, que dialoguin entre ells, que els familars puguin entrar i sortir com a casa seva i col'laborar, celebrar les festes i tradicions de cada estació i els dies assenyalats de cada resident. Fins i tot van tenir -ja fa prop de vint anys- la gran idea de, en la mesura que fos possible, cada resident vestís amb amb una certa elegància i no amb la clàssica bata i prou. Pel què fa a l'atenció religiosa, la residència s'autodefineix com a laica. Hi ha una capella, que es fa servir poc, i hi va el rector del poble en les festes especials. Els diumenges, dos voluntaris de la parròquia van a portar-los la Comunió als residents que ho demanen.

En la de la meva mare hi havia capella i es feia servir. El mossèn (Mn Leyes) vivia allà i visitava regularment els residents que ho desitjaven. Parlava amb ells, els cofortava si no podien deixar el llit, els portava la Comunió i els confessava si ho demanaven. Per a la meva mare, allò la faia tant o més feliç ue les visites dels fills (la de la meva germana, cada dia, que l'ajudava amb el menjar, i les més ocasionals dels altres germans que no vivíem a Manresa). Sempre va estar molt contenta i tranquil'la a la residència, i n'estic segur que la capella i el mossèn hi tenien molt a veure. Quan un es fa gran, aquestes coses passen a primer terme i, malauradament, diria que moltes famílies, algunes parròquies i la majoria de residències no en són prou conscients.

PS: vol dir, Conxita, que no podria intentar escriure algún comentari al bloc en qualsevol dels idiomes que coneix? Aquest diumenge, allà al banc del Passeig de Sant Joan, el Santi pot explicar-li com ho podria fer...