Sobre... Conchita i Bartolo

«Hombre, Bartolo, cuanto tiempo sin verte» exclama sorollosament quan em veu entrar al menjador els diumenges que vaig a veure-la cap a les nou del matí que és quan esmorzen a la residència. Passo molta vergonya perquè tothom em mira fins que no arribo a la seva taula.

«Perquè em deu dir Bartolo?» em pregunto sempre. Tampoc és tan difícil el meu altre nom... 

La Conchita té vuitanta-vuit anys. Amb prou feines surt al carrer. Camina amb bastó molt poc a poc. Vivien a Cerdenya cantonada Camèlies. Compto que devien conèixer els avis de la parròquia del Redemptor

Un dia em va demanar que li fes la gestió d'encarregar-li una Radiolina. Es tracta d’una petit transistor que RadioMaria promociona. La manera, però, com demanaven que es fés el pagament —Veinte euros o «la voluntad»— la vaig trobar una mica sospitosa així que, després de parlar amb ells —«Si querés arriesgaros, vós vereis» em va dir una veu que em contestava des de Buenos Aires— els vaig enviar per correu el bitllet. Van passar els mesos i res. Un dia em va dir: «Toma Bartolo los veinte euros que los de Radio Maria habran perdido el sobre». L’endemà mateix em va trucar a casa contentíssima perquè acabava de rebre el paquetet. «Es monísima. El domingo te la enseñaré». Ara tota la residència en vol una i tots em pregunten com ho han de fer. Jo els explico el meu mètode: «Echarse al agua» 

Tornant a allò de «Bartolo». Igual ho ha tret de la novel·la de Herman Melville: Bartleby, the Scrivener, Bartleby —que vol dir Bartolo en anglès— l’escribent. Em pregunto si no la coneixerà perquè de vegades em sembla que m’hi assemblo  

«Preferiria no fer-ho». L'heu llegit?