dissabte, 8 d’agost de 2015

Sobre... L'Empar d'Albocàsser (2)


Acollir, és «rebre o admetre o acceptar o emparar algú en la nostra companyia» però, més enllà del que puguin dir els diccionaris, acollir sempre m'ha semblat una paraula amb un gran ressò. Una paraula que en certa manera ens depassa, que va molt més enllà de tot allò que poguem dir o pensar d'ella. Una paraula íntimament vinculada a Déu i a la seva manera de fer. Fa uns anys, un dia que la vaig sentir de manera particulament forta, vaig escriure unes quantes frases inconnexes com aquestes:
El Déu de l’univers és algú que en essència diu: «jo Acullo». Ell és l'únic que sempre acull tot i tohom... perquè és compassiu i benigne, lent per al càstig i ric en l'amor  
La perplexitat de la gent davant Jesús era que acollia tothom, que irradiava acolliment i que això era perceptible amb facilitat des de molt lluny: tant que ha arribat fins a nosaltres 
Les paraules del Parenostre podrien haver estat: «El nostre acolliment de cada dia doneu-nos-el avui» 
Un eslògan podria ser: «Percebeu i practiqueu l’acolliment si voleu una “vida saludable”» 
Al Magníficat podríem fer aquests canvis sense que el sentit se’n ressentís massa: «La meva ànima acull el Senyor» o «Perquè ha acollit la petitesa de la seva serventa» o «L’acolliment que té als qui creuen en ell» o «Ha acollit Israel el seu servent» 
Podríem dir «D’on ens vindrà el nostre acolliment» en lloc de «D’on ens vindrà el nostre ajut» 
De l'evangeli de Sant Joan: «Ell és l'Esperit de la veritat, que el món no pot acollir perquè no és capaç de veure'l ni de conèixer-lo: sou vosaltres qui el coneixeu, perquè habita a casa vostra i estarà dins de vosaltres»
Acollir és la paraula en la qual vam coincidir amb l’Empar en una conversa dijous passat a la tarda, festa de la Transfiguració. Aquesta paraula, tot just dir-la, ens va fer venir les llàgrimes als ulls perquè els dos ens hi sentíem molt identificats. Va ser com si l'acabéssim de descobrir o de desvetllar en aquell mateix moment i, per primer cop en la vida, la tinguéssim com un diamant damunt la tauleta rodona, allà a la terrasa, davant dels nostres ulls

«Sí, la parròquia acull, a la parròquia s'acull, a la parròquia som acollits i allà aprenem i practiquem l'acolliment en més d’un sentit. En molts més sentits dels que ara ens puguem imaginar. La parròquia és una escola d'acolliment. La parròquia és una font d'acolliment amb aigua que mai no s'acaba. La primera vegada que hi vaig venir vaig sentir això mateix, un gran acolliment, un acolliment sense límits» em va dir l'Empar en un moment de tranquil·litat quan algú va distreure la companya de residència que durant tota l'estona no ens volia deixar de cap manera
Albocàsser, segons Coromines vindria d’Abu’l-Qasr i podria significar ‘l’home de l’alcàsser’ o ‘el qui el té o guarda o acull l’alcàsser, la fortalesa, el palau’
Fotografia de Juan Enrique M. d’una masia prop d’Albocàsser. 2010