diumenge, 30 d’agost de 2015

Sobre... Plantar paraules

Una pedra no és cap planta


Un animal tampoc. Un home tampoc es planta. Si l’enterréssim no en creixerà cap: si voleu podeu fer la prova. Un home planta, això sí. Ens l’imaginem fent el sotet i plantant una llavor o un esqueix. Creixerà, no hi ha dubte. És natural. L’arbre, l’hortalissa, el matoll, l’heura. Però ¿i la paraula? Es planta, es pot plantar una paraula? 

Imaginem el nen que un pagès fou. L’imaginem escribint matusserament la paraula —un guixot— en un paper per, després, enterrar-lo. O també el podem imaginar dient-la, la paraula, per, després, molt concentradament, perdent tota la resta del món de vista —és un nen de més o menys un any— alçant els braços, agafar-la de manera molt delicada amb les mans. El nen ja té la paraula a les mans. Ara toca plantar-la. On la plantarà? Quin terra escollirà? El terra per plantar les paraules és com el terra de la terra de l’hort? Qualsevol terra val? Valdria per exemple el terra del cel? I el de l’aire? «Ell plantà paraules al terra de l’aire»: és una bona frase. Si ho fa —si acaba plantant-la— vol dir que l’haurà de regar. Plantar és inseparable de regar i d’espurgar i d’encanyar i de sulfatar i de tenir-ne cura i de collir-ne els fruits per, després a casa cuinar-los. Bledes, per exemple. Amb patates, és clar, i una ceba i un raig d’oli i sal. Però això, tot i que és inseparable del fet de plantar, ve després: ja vindrà doncs, ja en parlarem després. 

Tornem-hi: tenim un nen. Tenim una paraula a la seva mà. Tenim que la planta. Tenim que s’ho queda mirant. Té un any. Els ulls fixes. El nen sap —informació genètica— que creixerà. Un nen, com que encara conserva molta substància de l'àngel que ve de ser, percep —pot percébrer: té una sensibilitat especial— no que creixerà sinó que ja està creixent. El contacte amb el terra humit immediatament posa en funcionament el mecanisme de creixement de la paraula: «Ja creix!» exclama el nen. 

Però no: tornem-hi. Teníem un nen. Teníem la paraula que acabava d'agafar amb la mà. El teníem sorprès o una mica sobtat pel que acaba de fer, com si digués: «Ostres!». L’havíem deixat quan estava buscant un sòl, un terreny, un lloc on plantar-la. Mirava a banda i banda. Movia els braços amunt i avall. Content. Sorprès. Féu un moviment ràpid i sobtat. Sense moure ni un pèl les parpelles. Amb les òrbites dels ulls molt fixes mirant intensament cap a un no lloc molt clarament visible per a ell. El nen de repent es donà un cop al pit amb el palmell de la mà. Acabava de plantar la paraula al seu cor. «Ostres, ja creix» digué el nen amb una exclamació inintel·ligible però que, a jutjar per la cara, era d’alegria ens diu la mare que l’havia estat observant
Acolliu amb docilitat la paraula plantada en vosaltres. «Ostres»
És una paraula que té el poder de salvar-vos. «Ostres, ostres...»
Però no us limiteu a escoltar-la. «Ostres, sí»

1 comentari:

Mingu ha dit...

Ahir a la tarda ens van portar els nets a la botiga (la Íngrid, que té tres anys, i el Marc que en té un i mig). El Marc tenia una mica de febre. Al cap d'una estona vaig sortir amb ell als bancs (bancs de seure) que hi ha al davant de la botiga. També hi ha una font. Li vaig dir: "la font".

Jo apretava fort el pulsador (és d'aquells que costa fer-los rajar) i ell mullava les mans i els bracets al raig d'aigua.

Vam tornar a entrar a la botiga, però ja no vaig poder fer res de bo: cada dos minuts m'agafava la mà tibant-me cap a fora i anava repetint: "a-fom!"