divendres, 28 d’agost de 2015

Sobre... Els cartoixans

Com si fos la cosa més natural de món
«Em sembla que m'he equivocat. Amb qui parlo? Qui sou? On sou?» La veu em respon: «Som cartoixans, e-re-mi-tes. Vivim en plena selva [instant de silenci] de la ciutat. Mai no ens trobaríeu. El nostre monestir està voltat d'un mur molt gran [instant de silenci] i invisible. Estem totalment ocults».  
El sentia respirar. Parlava fort com si ho fes amb algú que era lluny. Jo estava una mica sorprès: ermitans entre nosaltres! «Sí, som els únics de per aquí». Em deia a mi mateix que era estrany que no n'hagués tingut mai cap notícia de comunitats com aquesta i, com si m’hagués llegit el pensament, em digué: «No necessitem publicitat. Ni tan sols això necessitem. Hi ha bastants joves. Déu ens va enviant de tant en tant nous germans. Actualment som trenta-sis». «I què fan?» vaig preguntar. Em va contestar com si fos la cosa més natural del món: «Pregar: ves per on! Què vol que fem? Preguem per la gent que hi ha a fora [instant de silenci]. Poc abans de la mitjanit tenim el primer servei. Després, al llarg del dia, en fem dos més. La resta de la jornada treballem al forn, a la bugaderia, al taller, a la biblioteca o al jardí. Som [instant de silenci] autosuficients» digué. 
Una vida així en reclusió... em costava de creure però tenia quelcom de temptador. En un món on tot ha de ser ràpid, concís, exacte i sorollosament interpretable sempre he desitjat una mica de pau en aquest sentit. Aquests «trenta-sis» havien fet les coses bé d'alguna manera. Vivien les seves vides del tot amb i per a Déu. Eren l'equivalent dels humils i silenciosos quatre Evangelis enmig de totes les altres Sagrades Escriptures tant [instant de silenci] «sorolloses». No tenien internet, ni ràdio, ni televisió. Només dues vegades l'any rebien visites. Només els diumenges sortien quatre hores durant les quals els era permès de parlar entre ells. Només... «pa», «vi», «Abbà». Poca cosa més 
Li vaig preguntar: «¿I doncs, com és, però, que teniu telèfon?» Em respongué rient: «Home, per parlar de tant en tant amb els nostres germans d’arreu del món. Devem ser uns cinc-cents en total». 
«Que sigueu feliç, que Déu us beneeixi»: ens acomiadem. Encara li dic: «Gràcies per pregar per nosaltres» però ja havia penjat