dijous, 30 de novembre de 2017

Sobre... La dinàmica (13)

L'esplendor 
En moltes ocasions i de moltes maneres, Déu antigament havia parlat als pares per boca dels profetes; però ara, en aquests dies, que són els definitius, ens ha parlat a nosaltres en la persona del Fill, per mitjà del qual ja havia creat el món i a qui ha constituït hereu de tot. Ell és esplendor de la glòria de Déu i empremta del seu mateix ésser, ell sosté l'univers amb el poder de la seva paraula. He 1
Perquè Jesús és esplendor de la glòria de Déu, ho és la Trinitat. Paraules com esplendor no són habituals. Amb tot, si sentim parlar d’esplendor, d’una manera o altra ens commovem o ens inquietem perquè l’esplendor toca o passa o il·lumina les coses de cada dia, altrament no seria esplendor ja que l’esplendor o és absoluta o no és. Així podríem dir que l’esplendor de les coses de cada dia —de la vida— és un mirall de l’esplendor de Déu o millor: perquè hi ha l’esplendor de Déu ens arriba esplendor a la vida. 
Quan sento parlar d’esplendor no em resigno a pensar que sigui una cosa reservada a una elit i em sembla que la possibilitat de trobar-la en les coses de cada dia existeix. No cal ser enginyer. Coses simples com anar poc a poc o fer molt silenci o estar molt quiet o no anar mai massa lluny o tan sols romandre o restar, ens hi apropen. Com diu el salm: Silenciosament, sense paraules, sense que ningú els senti la veu, la seva crida s'escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món. 
Busquem o simplement juguem una mica, doncs, per aquest llenguatge. Vegem si pot tenir esplendor. Qualsevol. El d’avui, per exemple, festa de sant Andreu, l’exquisit: El Senyor estimava Andreu amb un amor exquisit.
Si amb els llavis reconeixes que Jesús és el Senyor i creus de cor que Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts, seràs salvat, perquè la fe que ens fa justos la portem al cor, i la professió de fe que ens duu a la salvació la tenim als llavis. Diu l'Escriptura: «Cap dels qui creuen en ell no serà defraudat». Aquí no hi ha cap diferència entre jueus i no jueus: uns i altres tenen el mateix Senyor, que enriqueix tots els qui l'invoquen, perquè «tothom qui invocarà el nom del Senyor serà salvat». Ara bé, si no hi creuen, com podrien invocar-lo? I si no n'han sentit parlar, com podrien creure-hi? I si ningú no els el predica, com podrien sentir-ne parlar? I si no els envien, qui els predicarà? L'Escriptura diu amb tota raó: «Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que porta la Bona Nova». Però no tots fan cas de la Bona Nova. Ja ho deia Isaïes: «Qui pot creure allò que ens sent predicar?» Així, doncs, la fe suposa haver sentit la predicació, i la predicació ve de la paraula de Crist. Però jo em pregunto: És que no l'han sentida? I tant que l'han sentida: «La seva crida s'escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món». Rm 10
Així, en la primera lectura d'avui tindríem que l’esplendor són els mateixos llavis, el mateix acte de reconeixement és esplendor com ho és el mateix creure o el mateix ser salvat, perquè l’esplendor és el cor mateix. De l’esplendor no podem ser defraudats perquè l’esplendor és el mateix Senyor. Per això l’esplendor enriqueix. No podria no enriquir. L’esplendor és la mateixa invocació quan l'invoquem. 
Si téns l’esplendor seràs salvat o el qui és salvat és perquè acaba de coneixer l’esplendor. L’esplendor és haver-ne sentit parlar com de passada, com qui no ho ha sentit. Haver-ne sentit parlar! Fa estremir tan sols de pensar en la gran commoció que sacseja a qui n’acaba de sentir parlar. L’íntim reconeixement que en fa. «És la gran possibilitat», pensa. 
Com veiem, l’esplendor és la mateixa prèdica de l’esplendor. L’esplendor és l’enviament de l’esplendor i no és no donar-lo a conèixer. Per això l’esplendor és com sentir passos a les muntanyes i l’estremiment de qui els sent. L’esplendor és descobrir que els passos són d’un missatger. Però aquest esplendor encara no és l’esplendor perquè el missatger diu que ell no és l’esplendor, que l’esplendor és una bona notícia, una de molt millor. L’esplendor resplandeix en qui creu allò que li acaba de dir el missatger. Hi ha algú, però, que no ho hagi sentit, això? I tant que ho ha sentit tothom: «L’esplendor s'escampa a tota la terra, escolten el seu llenguatge fins als límits del món». 
 

2 comentaris:

Mingu Manubens ha dit...

La Júlia, la Laura i l'Arlet, van proposar de pujar al lloc on fem la catequesi d'esquena, marxa enrere. Vam pujar les escales, vam travessar el passadís i vam entrar a la classe caminant marxa enrere.

Ara bé, si no hi creuen, com podrien invocar-lo? I si no n'han sentit parlar, com podrien creure-hi? I si ningú no els el predica, com podrien sentir-ne parlar? I si no els envien, qui els predicarà? L'Escriptura diu amb tota raó: «Quin goig de sentir a les muntanyes els passos del missatger que porta la Bona Nova»

Quan llegeixes aquests versicles de la carta de Sant Pau pots pensar: és curiós que ho escrigui a l'inrevés, marxa enrere com nosaltres quan vam pujar als locals parroquials caminant d'esquena.

Per què Sant Pau no va escriure la seva idea en ordre cronològic? Una cosa com ara: «Jesús parla i porta la Bona Nova; algú que l'escolta se sent captivat i hi creu. Per això, al seu torn, vol comunicar la seva felicitat als altres»

Potser ho va fer per fer-nos adonar del petit (o gran) desastre que observem cada dia quan ens dóna l'impressió que no ens entenen. Quan Pau explica la seqüència a l'inrevés, posa en evidència que és necessari retrocedir i veure d'on vé la prevenció dels qui no ens entenen: com poden creure si no els hem fet arribar el missatge?

Santi Pau ha dit...

És la "mirada trinitària". La imatge del Nicoleto de la coberta del llibre El banquet amagat. No veiem darrera nostre el pare però hi és i no podem deixar de sentir-nos impel·lits cap a ell que ens estima (=l'Esperit). Gràcies!