dissabte, 4 de novembre de 2017

Sobre... Què

Gravades amb cisell d'acer 
Del salm cent-quaranta-set:
Envia ordres a la terra i la seva paraula corre de pressa, no es detura. Anuncia les seves paraules als fills de Jacob, als fills d'Israel, els seus decrets i decisions. No ha obrat així amb cap altre poble, no els ha fet conèixer les seves decisions. 
El salm fa que ens preguntem per què no ha fet conèixer a cap altre poble el seu llenguatge. —No el sentien? —No sabien llegir? —No sabien parlar? Com veiem, el què, aquí, és el llenguatge. 
A les escriptures, a cada moment ens trobem amb una reflexió sobre això. Sembla que ens diguin que cal començar per aquí, advertint-nos que sense aquest fet tan simple que és obrir els llavis, serà inútil avançar. De vegades aquesta reflexió és tan forta que ens posa de morros a terra i ens diu: «Mira: parles. Això és tot. No és que tu siguis o vulguis o pensis o tinguis, simplement és que parles». 
És com una bajanada ja que parlar ho fa tothom però en la seva simplicitat ens clava les dents més profundament del que ens pensem: «Mira, parles, dius coses, no no-les-dius. Per tant, sigues humil. Això és tot». Pensar aquesta perogrullada —«parlo!»— ens submergeix en el fet primordial i constitutiu que és parlar. Job l'emfatitza dient: 
Que les meves paraules quedin inscrites, gravades amb un cisell d'acer i resseguides amb plom, entallades a la roca perquè em facin de testimoni. 
A i B són lletres primordials. Per això Jesús les utilitza per significar la transcendència que és parlar en el punt més incipient i simple com fan els nens. No cal anar més lluny ni saber res més per tenir tot el coneixement. Es tracta d'un balbuceig, d'aquell moment inspirat que és obrir la boca i donar forma als llavis perquè exhalin un tímid i naixent alè de res. «Ab-bà» diu Jesús que diguem si ho volem dir tot. No cal res més. Més ben explicat, impossible. 
Per què està tan ben dit? Perquè sabem. Perquè «jo sé». Perquè prèviament ja sabíem que aquesta dèria tan arrelada que tenim del llenguatge en nosaltres està fosa del tot amb el saber viu que, incommobible i fidel, no deixa d'estimar-nos ni un instant amb el seu alè: 
Job respongué als seus amics: «Tant de bo que les meves paraules quedessin inscrites, gravades amb un cisell d'acer i resseguides amb plom, entallades a la roca perquè em fessin de testimoni. Però jo sé que el meu defensor viu i que a la fi testificarà a favor meu: veuré que el meu testimoni em fa costat, contemplaré Déu, que em portarà una bona nova. Jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls, i no els d'un altre». Jb 19