Sobre... Elies

Enlaire

Diuen que estàs a punt per venir Sir 48

El «temps d’espera», com el seu nom indica, és un temps fet tan sols d’espera. Això vol dir que no podem anar ni un segon més enllà d’aquesta espera, pensant, per exemple, en allò que esperem o en aquell que ha de venir. No és fàcil mantenir l'equilibri en un temps d’espera com aquest. Cal tenir les experimentades dots d'equilibrista ascètic que té la majoria de creients. El «temps d’espera», tot i no ser immòbil, no va ni un pèl més enllà d’ell mateix. Com ja hem dit, és un temps que no respira si no fós que el temps mai pot deixar de respirar. Un, allà, s’hi manté hieràtic, molt quiet perquè experimenta que n’està enamoradíssim però no sap dir ni com ni per què ni exactament de qui.
Amb el «temps d’espera» s’hi pot parlar i tractar-lo de tu. «Diuen que estàs a punt de venir. Ja et veig. Caram, quin respecte que imposes, caram quins cavalls tan bonics, caram quin terbolí, caram com parles».
Mai abans havia pensat que existís un temps com aquest. Ha estat un gran descobriment. Fins ara em guiava pels temps de les estacions —primavera, estiu...— però el «temps d’espera» no té res a veure amb elles perquè, entre d'altres raons, les inclou.
Per això Jesús, als qui esperem, ens guia, ens avisa, ens adverteix. A la pregunta «És cert que Elies ha de venir?», ell respon que no: «No us penséssiu, no fos cas, encara no és qui és però està molt aprop, és un vell conegut vostre, viu a les rodalies, es diu Joan perquè jo sóc».
El temps d’espera es composa de moments extrems com aquest, quan estem a punt de dir què o qui esperem, però com que el «temps d’espera» és levitació pura, no admet ni un què ni un qui. Solsament contempla el sóc, enlaire, al cel.