Sobre... Sant Oleguer

Enguany el dia del sant fou ventós

Dilluns, mentre anava cap a la catedral, no podia deixar de pensar en la iconografia que envolta el nostre sant i a com se’l representa. Per exemple La glorificació de sant Oleguer, l’oli de fra Juncosa que hi ha a la volta de la sala capitular de la Seu. Potser per això sempre l'havia vinculat al torbellí d’un corrent d’aire poderosíssim en el qual es fonia el sant en la seva ascensió al cel. 

Sí, el tema d’avui era el vent: un vent ascendent, el vent de l’esperit que de vegades arrossega amb més força i poder que el d’aquest dilluns. La sorpresa, però, la vaig tenir quan vaig visitar el cos incorrupte que encara no havia vist mai.  

«Era ell», em deia a mi mateix una mica corprès mentre passava per davant del seu rostre, «era ell» i ell no tenia res a veure amb l’esplendor amb el qual la meva imaginació l’havia revestit. Era ell i era allà i era tan «algú» que semblava viu perquè passava desapercebut de tanta humilitat com desprenia. I era transparent perquè era tan algú com tanta gent que al llarg de cada dia passava pel meu costat sense que m’adonés que ells també eren sants. Gent anònima, gent del carrer, veïns, parroquians, pobres, beneficiats: per a mi, aquell dilluns, tots ells van ser per un instant lluminós sant Oleguer. 

Després de baixar les escales de darrera l'altar em vaig trobar amb la Teresa i li vaig comentar que un, després d'una visita com aquesta, no surt igual a com hi entra...

Al vespre, recordant tot això, vaig pensar que havia tingut molta sort de formar part d’una parròquia com la nostra, com la seva.