dijous, 2 de març del 2017

Sobre... (01) Les raons d'amor de l'amor

És inherent a l’amor la seva no extinció
El lloc de pas cap a Déu és estretíssim si tenim en compte que els seus camins i els seus preceptes i els seus decrets i les seves prescripcions són moltíssims i estar pendent d'això voldria dir no viure per a res més: per a res més que per estar-ne pendent. 
D’altra banda el camí també és estret perquè el nostre cor té una tendència innata a allunyar-se'n. Com en el cas anterior, aquí també ens podríem passar el dia pendents de si ens n’allunyem molt, poc o gens. De mica en mica, però, detectem que paranys com aquests ens distancien del més important que és l’amor: «Estima el Senyor». 
Si un no n'està enamorat tot són entrebancs, maldecaps i problemes. Aquestes paraules tan pesades sonen a les antípodes de les que es tenen en una relació d’amor i ens paralitzen a no tenir mai les idees clares del tot pel que fa al fons dels designis o de l’esquema o del raig de la creació que és l'amor.
«Tenir raons d’amor» vol dir haver percebut que un alè pot ser tan amorós que ni tan sols arriba a ser alè perquè és més que un alè que ho respira tot envolventment. Aquestes serien les relacions, no només perquè no n’hi hagi de millors sinó perque «són» en essència o perquè aquesta essència és plenament en elles. El fill les ha tastades o les tasta. A més de procedir del Pare —«remòtament»: molt abans del dia de la seva gestació— ara les «tasta» sense interrupcions i in actu. «Ell hi és», això està clar i això és molt diferent a quan «no hi era». 
«Abans?» Vols dir abans que tinguéssis coneixement de la imatge de la que parles?. 
Però una imatge no ens arriba mai sola perquè ve donada en un paquet postal llargament esperat però sense remitent. Nicolò Semitecolo, La Trinitat santa. c.1370 no és el remitent real: és un remitent intermediari que guarda el secret de la identitat de qui li ha confiat l'encàrrec d'enviar-nos-el. 
Perquè el que està en joc en aquesta imatge és «veure a qui no es pot veure». Es tracta de percebre a qui no pots veure, amb més intensitat que si el veiessis. Ell és en un «allà-aquí» permanent. El demés tot és accesori. Per exemple, podria semblar espectacular la verticalitat o la nuesa o les nafres que té el cos de llum de Jesús però sembla com si ell no donés importància a aquest fet per anecdòtic comparat amb el fet essencial: «És ell, ell és i em toca i m’aguanta i jo no faig res i, si hagués de ser sincer, hauria de dir que ni tan sols sé qui és aquest “ell”». Aquesta és la gran respiració d'un més que aire que hi ha en aquesta imatge.
«Que podem veure» vol dir que d'alguna manera alguna vegada ha estat vista realment així per algú: per exemple per mi, pel sol fet que n'estigui parlant. Però «podem veure» també vol dir que, molt més lluny que no ens podria portar el telescopi més avançat, aquest és l’espai de visibilitat més gran que ens pot ser donat als homes per «veure» «alguna cosa» «en profunditat»: es tracta de la «corona de la visibilitat» a la qual tan sols hi accedeixen els ulls de l'ànima per una raó que porta per nom «amor». 
En tan gran mesura és una raó d’amor que amb aquest «espai de visiblitat» en tenim prou i de sobres perquè no acabarem mai de veure'l del tot, perquè sempre és nou i, perquè perdura eternament ja que és inherent a l’amor la seva no extinció.
Avui et mano que estimis el Senyor, el teu Déu, que segueixis els seus camins i compleixis els seus preceptes, els seus decrets, les seves prescripcions. Però si el teu cor s'allunya d'ell, si no l'obeeixes i et deixes arrossegar a donar culte a d'altres déus i adorar-los no viuràs gaires anys a la terra on ara, després de passar el Jordà, entraràs per prendre'n possessió. Estima el Senyor, el teu Déu, obeeix-lo, sigues-li fidel, i en ell trobaràs la vida. Dt 30