dimarts, 21 de març del 2017

Sobre... Una grua

Com si existís 
Hi havia una grua i m’he aturat. 
He pensat que si m’aturava la gent pensaria que estava mirant com maniobrava però de fet no ho feia. En una ciutat una grua és un objecte tan habitual que ni la veus. 
La possibilitat, però, que la gent no fes cas d’algú que, segons les aparences, estava mirant aquesta grua m’estimulava a practicar un dels exercicis que més m'agrada: passar desapercebut, no ser vist per ningú. 
M’he passat una bona estona, doncs, contemplant sense veure-hi. Veia... «no-res».
Però aquí el difícil seria explicar de què volia passar tan desapercebut, què era allò que tant temia que es veiés de mi. 
Suposo que no seria gaire corrent veure algú que, com qui mira una grua, contempla agraït i sense astorament l'immens forat negre del no res que també ens envolta, però veient-lo com si existís i sense por a ser vist per ningú: sense cap mena de por.
Ell cregué en Déu que fa reviure els morts i crida el no-res com si ja existís. Contra tota esperança esperà. Rm 4