Encara que l'amor no sigui cap força
Veniu després i veurem qui té raó, diu el Senyor. Els vostres pecats són com l'escarlata, però podrien ser blancs com la neu; són vermells com el carmí, però podrien ser com la llana, només que volguéssiu escoltar. Llavors menjaríeu el bo i millor de la terra. Però si no voleu i us revolteu, l'espasa us devorarà. La boca del Senyor és la qui et parla i sóc jo mateix, el Senyor, qui ho pronuncio. Is 1
«Si no volem» —si no volem escoltar— no hi ha res a fer. Si no volem que les coses canvïin, si no volem canviar, si no volem modificar la nostra postura per sentir millor aquesta veu... pitjor per nosaltres. Nosaltres ens ho haurem buscat perquè més facilitats no ens podien ser donades.
L’argument d’aquestes facilitats és una paraula que tan sols demana de ser escoltada i una boca que la diu i d'aquesta boca i de la paraula mateixes és del que es tracta. No cal anar més lluny ni de la paraula ni de la boca. Així la boca, en la seva humil literalitat, és més del que podríem esperar. Aquesta boca diu que no ens pertoca a nosaltres eliminar ni els pecats ni res. Diu que això no és feina nostra, que no hi estem autoritzats perquè nosaltres tan sols som un projecte de nosaltres, una possibilitat, un encara no, un «encara no s'ha manifestat allò que serem». Nosaltres, ara, som però podríem ser. «Però ells» —els pecats— «podrien ser» —només que volguéssiu escoltar— blancs o suaus com la llana.
La força que es requereix per a capgirar les coses amb aquesta contundència, per invertir, per posar potes enlaire, per santificar d’aquesta manera tan absoluta, per...
...modificar, canviar, transformar, metamorfosar, variar, mutar, invertir, evolucionar, innovar, commoure, pertorbar, excitar, trastornar, desassossegar, inquietar, trasbalsar, desgavellar, enredar, embullar, desbaratar, descompondre, desorganitzar, esbarriar, esgavellar, embrollar, desendreçar, desarreglar, pertorbar, confondre, malmetre, trastornar, desconcertar, desfer, desarranjar o tombar-ho tot o voltar-nos a nosaltres com un guant...
Perquè hi ha una força com aquesta que ho remou tot, fins que les entranyes queden al descobert i la pell s’interioritza. En aquesta pell interioritzada és on hi ha la paraula «boca» —la boca del Senyor— i aquesta boca parla i mou els seus llavis en l’interior més interior que hi pugui haver en nosaltres, perquè aquesta boca fa que les entranyes —les entranyes del Senyor— surtin i es vegin a plena llum i siguin la pell més pròpiament nostra.
Aquesta seria la seva força però aquí no parlem de forces. L’amor té força però no és una força. L’amor conté: té la més-que-força de contenir o és la mateixa contenció o la força d’aguantar que té i és tota contenció.
L’amor, doncs, com que és la contenció i no tan sols una contenció, ens conté a tots però al mateix temps en aquesta contenció ens escup donant-se així ell mateix a nosaltres quan tot just acabàvem d’arribar a aquesta contenció que per fi ens acollia i no ens defraudava, perquè així de donadora és la vida a fi que nosaltres també la continguem i l'escopim donant-la.
Dins d’això o en això mateix o només això és el que som i aquí ens movem i aquest lloc té tanta o més força que tots els sinònims d'abans junts i aquesta força és l’amor encara que l’amor no sigui cap força
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada