dimarts, 7 de març de 2017

Sobre... (03) Les circumval·lacions de l'amor

No para mai i és molt gran 
—Avi, però què és l’amor? 
—L’amor és una gran volta, una enorme circumval·lació. L’amor és el trànsit transitant per un trajecte immens. L’amor fa el mateix trajecte que la pluja: cau del cel fins que arriba a la terra i cau de la terra fins que arriba més enllà de la profunditat més fonda de la mateixa terra fins que la fecunda, fins que fa que germini, fins que la germinació dóna gra, fins que el gra es fa pa, fins que algú el menja.  
L’amor no sabem si comença al cel però sí que sabem que, com la pluja, ve del cel i que és aquest mateix trànsit incessant. L’amor no és un moment d’aquest trànsit. L’amor va, ve, torna, baixa o puja sense parar. Per això és tan difícil parlar de l’amor: perquè no para i, com que no s’està mai quiet, quan el volem fotografiar sempre surt mogut.  
L’amor, com que no permet que mai estiguem sols, sempre ens manté distrets en la conversa amb els altres i així no tenim temps de pensar en ell. 
L’amor és una paraula tot dient-se i que res no pot aturar en la seva dicció perquè tampoc ella para mai sola i perquè d’aquesta manera, mentre es diu, es realitza el que volia la gran circumval·lació que comença en l'alè dels llavis que la diuen. 
La paraula quan es diu, diu circumval·lació: sempre va, sempre segueix, sempre ens toca, sempre ens commou, sempre ens canvia per, després de fecundar-nos, regressar i tornar a començar i així una i altra vegada fins a l’infinit dels temps que és tota conversa que, per petita que sigui, no para mai i és molt gran. 
Diu el Senyor: «Així com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra, la fecunden i la fan germinar, fins que dóna el gra per a la sembra i el pa per a menjar, així serà la paraula que surt dels meus llavis: no tornarà infecunda, sense haver fet el que jo volia i haver complert la missió que jo li havia confiat» Is 55