El collaret blanc de la tórtora
—Avi, vós dieu que l’amor el tenim al cor. Però al cor com s’hi arriba?
—Molt poc a poc. T’has d’imaginar que estàs creuant un rierol per un lloc on no hi ha pont i que ho has de fer per pedres que sobresurten de l’aigua vivaç sense poder agafar-te enlloc i vigilant molt on posaràs el peu. Per tant, no s’hi valdrà a badar, perquè efectivament, quan et poses a creuar-lo veus com abans gairebé sempre caminaves badant d’allò que realment feia el cas en el caminar de la teva vida. Que còmode era caminar badant! Però ara ja no pots badar més i mentre creues hauràs d'encertar damunt quina pedra recolzaràs de nou el peu i veus que n’hi ha d’amples que et permetran un moment de repòs però que n’hi ha d’altres que són un enigma —es mouran quan hi passaràs?— o d’altres que estan molt allunyades per l'abast de les teves passes i a les quals hauràs d’arribar saltant.
Així de delicat, subtil, dificil i perillós és el pas que hem de travessar fins arribar als nostres cors. Però serà per ell —pel mateix pas— que agafarem l’impuls necessari per arribar a la nova pedra que ens portarà la satisfacció d’esperar-ne una altra i ens vindrà molt en ferm i no ens defraudarà aquesta esperança i cada vegada serem més a prop dels joncs de l’altre marge i aviat podrem distingir el parrupar del collaret blanc d'una tórtora.
L'esperança no pot defraudar ningú, després que Déu, donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor. Rm 5
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada