Sobre... Venir (3)

Oracle 

                           «Vénen dies...» 

Venen: no poden no-venir i, com que venen, són. Aquest és el problema
Perquè no venen —o són— de qualsevol manera. Venen —i són— de manera tan absoluta que no es pot entendre
No és que vinguin molt o moltíssim o que siguin molts a venir: en venen molts més que els pocs més que ens imaginem quan ens diuen que són molts. La seva mesura i la mesura del seu venir és tan gran que no la podem concebre per més que ens en diguin coses o per més que ens esforcem a pensar-les
I és que venen del tot. Tot ve del tot en aquests dies de manera tan desmesurada que cada vegada que ve una miqueta més ens sembla que no ho suportarem, que no estem fets per aguantar dimensions d’aquesta naturalesa
Venen tots els dies: en venen tants i tots de cop que no els podem comptar. Hi són tots, allà: tots els dies junts sense que en falti cap. El més semblant a l’eternitat
I això ve? Pot venir una cosa així? I si ve, qui ho resistirà, qui sobreviurà?
Ve el bé, ve «el-nostre-bé»!
Deu ser per això que ens costa tant d’entendre. Que el nostre bé pugui venir! Us imagineu? Però no una estoneta d’estar bé i després el sant tornem’hi de sempre, no. Ve del tot. No és com abans que ens «va treure» sinó que és ara que «ja ens ha tret» perquè en aquests dies ja habitem, ja fem estada en el seu territori. Altrament, els dies aquests no serien els dies de l’oracle

Vénen dies, diu l'oracle del Senyor, en què ja no diran: «Juro per la vida del Senyor, que va treure els israelites del país d'Egipte», sinó: «Juro per la vida del Senyor que ens ha tret i ens ha fet tornar perquè ja habitem en el seu territori». Diu l'oracle: «El meu nom és: El-Senyor-és-el-nostre-bé» Jr 23