El Senyor... Com us ho diria?
El Senyor em guia i, com que vaig molt segur, mai no tinc pressaQuan el veig assegut a un banc del parc sempre m’aturo una estona a parlar amb ellTé paraules que m’asserenen, que fan de mi una pausa, un respir de mi mateixDesprés, per més difícil que sigui, ho faig tot sense perdre la calmaNi que hagi d’anar a urgències o a comprar el diari o a fer encàrrecs complicadíssims mai no perdo el cap. Al contrari, això em diverteixPerquè en moments així —moments difícils, vull dir— et sento tan aprop que veig com somrius i això fa que tots els meus gestos vessin esperança, fe, franquesa, familiaritat, amistat i planor i això fa també que, gràcies a la teva mà, fins i tot l'endoll espatllat torni a funcionarEts molt aprop em dic aleshores amb els ulls molt obertsDesprés, quan arriba el moment, sempre improvitzes per a mi un plat a taula i mentre menjo recordo les coses que m’han passatEn totes elles hi veig l'harmonia que juntament amb la meva activitat són fruit del teu amorSí, també aquí amb el Josep, veig que sóc a casa teva
Per a Carmen i Josep: gràcies
1 comentari:
Fa temps que demano tenir aquesta pau interior i no ho aconsegueixo. Però encara em queda el recurs de demanar perdó: perdó!
Publica un comentari a l'entrada