dimecres, 16 de desembre de 2015

Sobre... El salm d'un voluntari

El Senyor... Com us ho diria?
El Senyor em guia i, com que vaig molt segur, mai no tinc pressa
Quan el veig assegut a un banc del parc sempre m’aturo una estona a parlar amb ell
Té paraules que m’asserenen, que fan de mi una pausa, un respir de mi mateix
Després, per més difícil que sigui, ho faig tot sense perdre la calma
Ni que hagi d’anar a urgències o a comprar el diari o a fer encàrrecs complicadíssims mai no perdo el cap. Al contrari, això em diverteix
Perquè en moments així —moments difícils, vull dir— et sento tan aprop que veig com somrius i això fa que tots els meus gestos vessin esperança, fe, franquesa, familiaritat, amistat i planor i això fa també que, gràcies a la teva mà, fins i tot l'endoll espatllat torni a funcionar
Ets molt aprop em dic aleshores amb els ulls molt oberts
Després, quan arriba el moment, sempre improvitzes per a mi un plat a taula i mentre menjo recordo les coses que m’han passat
En totes elles hi veig l'harmonia que juntament amb la meva activitat són fruit del teu amor
Sí, també aquí amb el Josep, veig que sóc a casa teva

Per a Carmen i Josep: gràcies 

1 comentari:

Mingu ha dit...

Fa temps que demano tenir aquesta pau interior i no ho aconsegueixo. Però encara em queda el recurs de demanar perdó: perdó!