dilluns, 7 de desembre de 2015

Sobre... Coses increïbles

Per parlar
 
Per parlar d’una branqueta que avui he collit de la vorera del Passeig de Sant Joan, quan he arribat a casa he escrit: «Avui he vist coses increïbles». Després d’haver-ho escrit, però, ho he llegit en veu alta i això m’ha fet pensar que també ho acabava de dir. Així, ¿era veritat o no que les havia vistes si tan sols havia llegit la frase? Tanmateix no podia dir que no ho hagués dit. Havia dit: «Avui he vist coses increïbles». «Coses»: més d’una, però quantes? Quines? Com eren si és que mai havien sigut? D'altra banda m'adonava que no podia fer els jocs malabars que amb paraules acostumo a fer en casos així: la contundència de l’expressió em feia pensar en coses que em depassaven i el fet que a la frase hi hagués una marca tan forta com és la paraula «avui» subratllava la transcendència del fet. «És avui d’un ara... que ho he vist». Com qui diu: «encara ara ho estic veient». Coses que no són de creure: no només irrealitzables sinó increïbles, que ni amb grans dosis de fe es podrien imaginar i que, malgrat ser impossibles, me les estava ensenyant la mateixa frase que acabava de llegir. Coses que m'imposaven un gran respecte 
Ja veieu què passa de vegades quan es llegeix en veu alta allò que s'acaba d'escriure...
«Un dia Jesús ensenyava... i no se'n sabien avenir. Plens de respecte, deien: “Avui hem vist coses increïbles”» Lc 5