dijous, 3 de desembre de 2015

Sobre... Els llavis de les muntanyes

«—Avi...»
Som al mateix banc d'ahir. Valen les mateixes lectures 
— Avi, va, ara expliqueu-me un conte!
— Veuràs. Hi havia una vegada una muntanya que era «la muntanya ªaquesta"» i un dia que era «un dia "aquell"»: un dia que estava lluny, que encara no havia arribat
Els dos estaven impacients per trobar-se perquè els semblava que no era propi de les coses l’estar separades
El sentit de la vida de la muntanya s’havia convertit en poder sentir alguna vegada aquestes paraules: «aquí tens el dia aquell» i el sentit del dia que algú li digués: «aquí tens aquesta muntanya»
Una vegada la muntanya aquesta, farta d’esperar, va pensar que el millor era anar cap al dia aquell i emprengué la marxa
Però vet aquí que el dia aquell, també enyorat i cansat d’esperar, feu el mateix: anar a buscar la muntanya
No cal dir que quan la muntanya arribà tingué un gran desengany en no trobar el dia al seu lloc i el mateix li succeí al dia
Amb aquesta aventura tan sols havien aconseguit esdevenir, ell un «dia aquest» i ella una «muntanya aquella» 
Tot i seguir separats, encara que amb això no havien arreglat gran cosa, l’experiència d’haver esdevingut ni que fos per poc temps un «aquell» i una «aquesta» els havia enriquit molt
De vegades ella, l’«aquesta», es mirava al capvespre el «dia aquell» amb un somriure al llavis... —Sí: les muntanyes tenen llavis!—
Amb la fermesa que dóna l’experiència adquirida, la muntanya, perquè havia estat en el lloc del dia i perquè coneixia de primera mà quina cosa era ser això —ser «dia aquell»—, ara se'n podia alegrar i celebrar-ho: «Jo, la muntanya, tinc un dia que m’ha salvat. No totes les muntanyes poden dir el mateix...» diuen que va dir la muntanya aquesta, en una nit de lluna plena com aquella
 

1 comentari:

Santi Pau ha dit...

M'ha agradat molt el conte, Santi. Expressa, una vegada més, la "pericoresi" de la vida en acció: la muntanya obsequiant-se ella mateixa al dia i el dia cedint el lloc a la muntanya. Cap dels dos serien pròpiament al seu lloc perquè el cedirien, el donarien. Ambdós serien imatge vivent i "en circulació" —"en construcció!!— de Déu mateix si, com diuen els experts, ell que és essencialment felicitat es manifesta donant-se: "Déu-és-feliç-donant-se". D'aquí a poc temps, molt poc temps, serem, jo el teu dia i tu la meva muntanya i no ens haurem d'avergonyir de res: qui ens podria esfereir?