dilluns, 31 de juliol de 2017

Sobre... Meravellar-se

Posar dels nervis
Una característica de l’exterior és la capacitat que té de no meravellar-se de res. La seva ciència tan ben organitzada i la seva filosofia tan institucional han esdevingut una campanya militar permanent contra l’astorament que ensenya els seus cadets amb duríssims exercicis de resistència. Així, la societat titlla els sobresalts d'aquesta estupefacció com una afecció anímica negativa o com una confusió desagradable i importuna que cal superar a còpia d’esforços intel·lectuals. Si en els nostres temps es fa notar algun rastre tímid d’aquell quedar badant davant quelcom inaudit, generalment prové d’una veu marginal o de la paraula d’un llec davant la qual els experts arronsen les espatlles i segueixen l’ordre del dia establert. 
Això és així perquè l’exterior està en funció d’aquest interior sagrat del que estem parlant. Sense ell, a l’exterior no li caldrien ni els duríssims exercicis de resistència ni mantenir un costós exercit per a campanyes militars com aquestes. 
D'aquesta manera podem observar com l’interior sol ser fàcilment assaltat, pres o envaït per l’exterior que amb agresivitat desmesurada combat allò que li és tan incomprensible o que és tan espantosament diferent a ell i que es dóna en aquest interior on sempre sembla que res no passa mai.  
L’exterior té sapadors experts que troben la porta secreta per on entrar i ho fan no sense ressentiment, amb projecció —de projectil— absorció i voluntat d’aniquilament. Però un cop aquest exterior haurà penetrat ¿què pot fer-hi l’interior? Com gestiona aquesta invasió sense sucumbir?  
Perquè, efectivament, a l’interior no li passen coses com aquestes. L’exterior és barroer, exigent, prepotent i tan sols entén de galons, però l’interior ¿té armes per a defensar-se o per a contrarrestar tanta arrogància?  
Si li preguntéssim probablement ens diria que ell de tot això no hi entén i que ell tan sols és... pacient, bondadós i sense enveja, que no és altiu ni orgullós, ni groller ni egoista, que no s'irrita ni es venja, que ell de tot en diu «germà» i, com que troba goig en la veritat, tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta i de tot es meravella. 1 C 13 
L’interior diu: «Sóc així. Ho sento. No en sé més. No puc fer-hi res» i qui sap si no és precisament això el que posa tant dels nervis a l’exterior.

1 comentari:

Mingu Manubens ha dit...

Al cinema, quan surts, vas trobant uns cartells amb llum que diuen EXIT. L'èxit deu ser alguna cosa de fora.

«Èxit no és un dels noms de Déu», deia en algun lloc Benet XXVI.

No sé quins eren abans els noms de Déu. Avui en dia que tenim un llenguatge més planer, tothom sap que Déu és amor. Els noms de Déu podrien ser Amor, Bé, Bondat, Bellesa, Saviesa... Coses que solen anar per dins.