dissabte, 15 de juliol de 2017

Sobre... Entrar a una casa

Per més voltes que hi donaren 
Avi, si som dins de l’univers vol dir que hi hem entrat, oi? 
Sí, el llenguatge ens delata, i dins d’aquest univers se’ns dóna una «inèrcia entradora» sempre i a tot arreu, com si la vida tan sols consistís en un estar entrant en tot sense descans.  
«Si vols entrar a la vida» diu literalment Jesús i també diu «Jo sóc la porta» i, si hi ha porta, hi ha un interior on entrar.  
Els mags, un sis de gener, van entrar a una casa i veieren. Si no haguessin entrat no haurien vist. El primer i més important, doncs, va ser entrar. Probablement no va ser un entrar qualsevol. Va ser un entrar conscient de la seva entrada. Sense consciència és impossible entrar enlloc ni fer res, però si un, quan entra, pren consciència del que està fent, els portals alcen les llindes i les portalades de la intel·ligència s’engrandeixen. 
Un fet tan simple com és el d'entrar per una porta pot ser més trascendent i important del que sembla com ha demostrat la història.
Van entrar a una casa, veieren un nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Van obrir les arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra. Mt 2  
Portals, alceu les llindes; engrandiu-vos, portalades eternes, que ha d'entrar el rei de la glòria. Sl 24 
Entrar o sortir i interior o exterior no són més que estats de l’home «entrant», que entra, que «vol entrar» o que «troba impediments per entrar» a algun lloc, com també són estats el bé i el mal o el blanc i el negre o els anticiclons i les borrasques. 
Però allò que probablement enlluernà amb més intensitat als tres mags va ser la superació d’aquests exterior i interior on fins ara creien que eren. Van quedar lliures, després, tot i no saber de què. Van quedar despullats tot i que seguien vestits. Van quedar il·luminats tot i que el sol que venia del cel mai els havia deixat de visitar.  
Ells, que venien d’un exterior desolador anaven a la recerca d’un interior acollidor i, tot just entrar-hi, entengueren que exterior i interior eren una mateixa cosa i ho entengueren en plenitud perquè la serenor i la simplicitat del relat —un nen, una mare, una adoració, un dia a dia, un anar fent— així ens ho comuniquen: «res de l’altre món». 
—Per què? 
—Perquè abans, quan eren lluny... 
Abans éreu lluny —a l’exterior— però ara la sang del Crist us ha apropat. Ell és la pau. De dos pobles, —l’exterior i l’interior— n'ha fet un de sol, ja que ha destruït la barrera que els separava i els mantenia enemics, abolint en el seu propi cos tota llei, precepte i dualitat. Així ha posat pau entre tots dos pobles i ha creat una nova humanitat centrada en ell. Per la seva mort en la creu ha fet morir l'enemistat i, units en un sol cos, els ha reconciliats tots dos amb Déu. Ef 2
Sí: una nova humanitat. De tornada, per més voltes que hi donaren, els mags no van saber trobar una manera millor d’explicar allò que acabaven de veure a Betlem de Judea en temps del rei Herodes.