divendres, 28 de juliol de 2017

Sobre... La deliciosa olor de l'herba

Una paraula no qualsevol 
Quan podem considerar una paraula com una paraula no qualsevol? Què diem quan diem «no qualsevol»? Generalment tendim a pensar en paraules dites amb passió o amb tendresa o amb poesia o amb grans dots de declamació. De tot això no cal posar exemples: poetes, filòsofs, teòlegs, cantants... 
El problema, però, el tenim quan diem que la paraula s’encarna. Aleshores sí que tenim un problema perquè la distància que separa la paraula d’allò que designa desapareix i aquestes dues entitats es fonen. 
El nostre comportament davant d’aquest fet sol ser el de passar-hi de puntetes o d’ubicar ràpidament el significat en un dels classificadors que tenim al cervell. Així tenim els grups de paraules «poètiques, profundes, simpàtiques, enginyoses, etc» en un dels quals les anem encabint. No tenim, però, l’apartat de «paraules encarnades» perquè no existeix i perquè és impossible d’imaginar ja que no corresponen a la imaginació sinó a la realitat. A una altra realitat. Però per aquí el món no hi vol passar i per això dóna per impossible aquesta possibilitat: que la paraula alguna vegada s’hagi encarnat. Amb tot, encara que al món no li agradi, no podem negar l'evidència perquè, efectivament, un dia paraula s’encarnà i des d’aleshores la nostra vida ha canviat tant que la història n’ha quedat fortament tocada: ni pot fer marxa enrrera ni pot fer veure que això —que la paraula s’ha fet home— no ha passat mai. Des d'aleshores ja no podem parlar com abans per «tant de dir que comporta la paraula» (Paul Celan).
Considerar això fa estremir i podem comprovar com tendim a passar-hi per alt en considerar, per exemple, les paraules del profeta Isaïes com un exercici retòric més o menys reeixit, però si les pensem una a una, poc a poc, delectant-nos en el temps de la seva grandesa i sense por, constatarem com ens mullen amb la seva pluja. La boca d'Isaïes no deia precisament «coses poètiques». Si un para bé l'orella encara podrà sentir la remor de la tria que féu abans de sel·leccionar-les:
Sereu alletats amb l'abundància del consol i xuclareu les delícies de la llet 
Sí, l'«interior sagrat en nosaltres» —Jerusalem— és fet de paraules fortes com aquestes, totes elles encarnades. Si no les llegíssim així, si no ens trasbalsessin no tindrien sentit ja que, en entrar en aquest interior, ens trobem de sobte i de ple en una festa en la qual ens és donat de gaudir dels delicadíssims moviments de decantació que s'hi donen, amb aigües, riqueses i paus com un torrent que desborda. Ho ha de fer, altrament no seria encarnació de res i, sense desbordar-se, no eliminaria la dualitat.  
A l’interior —on, sinó?— el cor batega fort de goig i l’olor de l’herba és deliciosa: 
Alegreu-vos amb Jerusalem, feu festa, tots els qui l'estimeu. Estigueu contents amb ella, tots els qui portàveu dol per ella; sereu alletats amb l'abundància del seu consol, i xuclareu les delícies de la seva llet. Això diu el Senyor: «Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar, la riquesa de les nacions, com un torrent desbordant. Els teus nodrissons seran portats al braç, i amanyagats sobre els genolls. Com una mare consola el seu fill, jo també us consolaré: a Jerusalem sereu consolats. Quan ho veureu, el vostre cor bategarà de goig i reviuran com l'herba els vostres ossos.» Is 66