Sobre... L'interior

Raons d'amor 

Hi ha coses que de tan evidents passen per alt. L’«interior» és una d’elles. Penso en el concepte d'interior com un fet englobador i contenidor, ja que, per exemple, ens passem la major part de la vida en interiors: l’interior de la cambra a l’interior d’una casa a l’interior d’un edifici a l’interior... de l’univers. 

Vistes les coses així, tot pot ser interior: l’interior de les mateixes coses, l’interior de l’exterior, l’interior del ser... perquè és com si tan sols a l’interior haguéssim de trobar alguna cosa realment important per a nosaltres com ara l'aixopluc, perquè és intrínsec a nosaltres buscar, voler, necessitar, desitjar o emparar-se sota aquest aixopluc. 

Com un ocell estén les ales sobre la cria, el Senyor de l'univers protegirà. Is 31 

Que n'és, de preciós, Déu meu, el vostre amor! Els homes s'emparen a l'ombra de les vostres ales Sl 36 

Però el fet de pensar en aquest interior parteix de la premisa que a un interior cal entrar-hi. L’acció d’entrar-hi és imprescindible i apareix com l’acte més genuí que té la vida: a la vida només li escau entrar-hi. Entrar en la vida vol dir entrar en el seu interior perquè venim —naixem— del seu interior. 

Tu has creat el meu interior, m'has teixit en les entranyes de la mare. Sl 139 

Els llocs sagrats sempre són interiors. L’interior del temple, l’interior d’una església. Podem entrar-hi però, com que també podem deixar de fer-ho, veiem que sempre hi acabem entrant: l'interior sempre era aquí i sempre em convidava perquè l'interior sempre roman i perdura 

Tothom, amb més o menys intensitat, quan diu «interior» d’alguna manera també diu aquest espai sagrat del seu interior com a persona. Un espai personal, instranferible i inviolable que experimentem amb incomparable intensitat.  

Hi ha moltes realitats individuades (substàncies) però tan sols les que sostenten la naturalesa racional, autoconscient, capaç de coneixement, d'amor i de llibertat poden ser anomenades persona. Qualsevol ho pot entendre això: el que és personal no és intercanviable d’algú a algú altre. Com deien els antics: no és comunicable encara que la persona sigui un focus irradiant de comunicació. Però aquí es vol posar l'èmfasi en el fet que allò personal no és el comú o el genèric sinó que és allò específic o, encara millor, allò que és individual i intransferible. Eulàlia és «irreductible» a Mercè, Roser és personalment «diferent» d'Anna. No pot ser d'una altra manera si cadascuna d'elles ha de ser «persona». Cadascuna d'elles està autodiferenciada: tan sols és idèntica a ella mateixa i aquí comença el problema perquè ¿com pot ser que aquest individu de naturalesa intel·lectual i radicalment diferent de tothom sigui capaç d'establir comunicació amb els altres?  

Aquests espais interiors hem convingut a dir-ne sagrats perquè també són els més representatius i autèntics que té la persona per parlar amb la màxima veracitat d'ella mateixa.

Com tota estructura personal, les civilitzacions han centrat el seu sistema immunitari en aquest interior sagrat per crear els anticossos. 

Interior de la persona. Interior del cos. Interior del cor. El cor del cos d’una persona. L’interior de l’interior de l’interior. 

Hi ha paraules que ens donen una idea de la trascendència del que pot ser entrar en aquest interior sagrat. Aquestes paraules ens sonen properes perquè que tots tenim en nosaltres aquest interior sagrat. Al llibre del Levític, per exemple, s'explica que no és una cosa qualsevol entrar en aquest interior. 

El Senyor li diguéa Abraham: --Comunica al teu germà Aaron que no entri quan li sembli dintre el lloc més sant, darrere la cortina interior, davant la coberta de l'arca, perquè no mori quan jo manifesti la meva presència en el núvol sobre la coberta de l'arca. Lv 16 

En aquest fragment ens trobem amb un entrar i un dintre i un lloc que és el més sant i un darrere i una cortina interior i un davant i una coberta que cobreix l’arca i allò que hi pugui haver en el seu interior. Però també tenim mort, manifestació i presència. 

No és poc. Un núvol, un núvol que parla. És com si el Senyor ens hagués dit: «Alerta: ara ja esteu avisats!».  

Totes les religions són interiors. Totes les filosofies, poesies i músiques també. El llamp i el tro són interiors perquè són persones i, com que tu ets pesona, també ets un interior teu i meu. 

Arribar a dignificar o a desvetllar-se o a habitar o a ser conscient o a posar-se a l'altura de la dimensió real que té —o millor: que actua— aquesta paraula és del que es tractaria: poblar o deixar que els pobles que l'han de poblar poblin aquest interior en nosaltres. 

Algú podria preguntar: «I per què ho hauríem de fer?» 

Primera resposta: perquè altrament, sense aquest interior sagrat, no hi hauria ni religió ni Déu ni pregària ni persona ni res. Perquè si no hi entrem tampoc entrarem de manera forta en res: ni en les coses del dia a dia, ni en cap església o en allò que significa, ni en els demés, ni en res.

Les escriptures ens parlen que qualsevol descuit o desplaçament inadequat, qualsevol petita equivocació en un gest, poden tenir resultats fatals ja que aquest interior és delicadíssim i perillosíssim. Vegem alguns exemples: 

Es posarà la túnica sagrada de lli i la roba interior de lli, se cenyirà la faixa de lli i es lligarà la cabellera amb la cinta de lli. Es tracta de vestidures sagrades i, per tant, se les posarà després d'haver-se rentat el cos ritualment amb aigua. Lv 16 

Omplirà després un encenser amb brases preses de l'altar situat davant el Senyor, agafarà dos bons grapats d'encens aromàtic en pols, i ho durà darrere la cortina interior. Lv 16 

Per raó del seu defecte no ha d'entrar davant la cortina interior ni s'ha d'acostar a l'altar. Així no profanarà les meves coses santes, perquè jo, el Senyor, les santifico. Lv 16 

Una part en forma de pols fina la cremaràs davant l'arca, a l'interior de la tenda del trobament on et vindré a trobar. Aquest encens l'heu de tenir per cosa sagrada. Ex 30 

Salomó va recobrir d'or fi tot l'interior del santuari. Posà cadenes d'or davant la cambra sagrada, que va recobrir igualment d'or. 1 Re 6 

Segona resposta: perquè nosaltres també som delicadíssims i perillosíssims i el nostre interior, com un tresor, també està recobert d’or fi —o no?—. 

Tercera resposta: Or fi fet de paraules.

L'aliança que jo pactaré amb el casal d'Israel després d'aquells dies serà aquesta: Posaré la meva llei en el seu interior, l'escriuré en el seu cor. Llavors jo seré el seu Déu i ells seran el meu poble. Ho dic jo, el Senyor. Jr 31 

Com acabem veure, perquè són raons de llenguatge les raons de la vida també són raons relatives a les arts gràfiques. Així de simple és la cosa: Déu és el millor impressor! 

Jesús va trobar la manera més clara i pedagògica de parlar d'aquest interior que és la de crear-lo a cada moment i l'eina adequada per a fer-ho: l'aliment. L'aliment sí que entra, això no cal ni explicar-ho! Per això, cada vegada que i tant sovint com «mengem la carn del Fill de l'home i bevem la seva sang tenim vida. Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna». Jesús, quan es donà com a aliment, semblava dir-nos: «Jo, a més de ser el camí la veritat la vida i moltes altres coses, com podeu percebre en les vostres entranyes, també sóc l'interior de tots els interiors».

Això és així: els temps s’han acomplert, tot ha estat consumat, ha arribat l'hora de les noces de l'Anyell. No hi ha volta de full.  

Vegem per acabar alguns consells molt vius dels apòstols per encoratjar-nos i alimentar el zel per aquest interior també nostre i també sagrat: 

No us emmotlleu al món present; deixeu-vos transformar i renoveu el vostre interior, perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu, allò que és bo, agradable a ell i perfecte. Rm 12 

Li demano que il·lumini la mirada interior del vostre cor perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat, quines riqueses de glòria ens té reservades en l'heretat que ell ens dóna entre els sants, Ef 1 

(...) Li prego que, per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior. Ef 3 

Sempre que es parla d'aquest interior és perquè hi ha hagut algun tipus de contacte. 

—I en què consisteix aquest contacte?  

Aquí s’ha de callar perquè d'això tan sols en podria parlar la litúrgia. Som un corrent, una circulació que no es pot permetre el luxe ni d’interrompre’s ni de deixar d'encarrilar ni deixar que es desbordin els rius d’aigua viva que es donen al nostre interior. La litúrgia ha trobat un llenguatge que silenciosament en diu alguna cosa. 

—I doncs, què diu aquest llenguatge? 

—Dir què diria la litúrgia seria una imposició del mateix llenguatge. El llenguatge imposaria i per tant «s’imposaria» a allò que s’ha de dir, amb les seves limitades raons de llenguatge que no serien raons d'amor. 

En canvi, parlen, canten, reciten, llegeixen, exposen i s’exposen les veus dels orants que, per exemple, resen les vespres un dia qualsevol perquè tan sols l’amor sap exposar i exposar-se i no imposar ni imposar-se.