dissabte, 29 de juliol de 2017

Sobre... Donar als amics

Pensar l'interior
Pensar el nostre interior és tan simple com pensar l’interior d’una casa. És fàcil fer-se la imatge d’una casa i del seu interior. Hem de fer, però, l’esforç o l’exercici de voler pensar-hi: «—Tenim la casa, molt bé. Ara tenim la porta i, tot seguit, l’interior, etc.». No cal reflexionar-hi amb intensitat però sí amb naturalitat: «Mira quin interior tan acollidor, guaita la taula, fixa’t quin rellotge i, oh, quants llibres...». Res de altre món. Fins aquí tot molt bé.  
Els problemes comencen si ens ve de cavil·lar en qui la va construir. Qui fou? Com era? Que reconeguem que no hem estat nosaltres ja és un gran pas però més enllà d'això no podem deixar de constatar l’«afany d’interior» que hi hagué en ser alçada. A qui es deu tanta precisió i tanta sincronia? Quan i amb quant de temps ho féu? Com foren els temps d’abans de l’inici i els de l’inici de la construcció, els temps de la cura amb que fou acabada, el temps de les relacions que s’hi van començar a donar, els temps de la vida incipient, els temps de l’espai, de la propietat o del joc, fins arribar al temps de l’eternitat, perquè es respiren tots aquests temps aquí dintre i, per això no ens podem treure del cap que qui la contruí no fou un constructor qualsevol 
Si el Senyor no construeix la casa, és inútil l'afany dels constructors. Si el Senyor no guarda la ciutat, és inútil que vigilin els centinelles. És inútil que us lleveu tan de matí, i aneu tan tard a reposar, per menjar el pa que us guanyeu a dures penes. Fins quan dormen, Déu el dóna als seus amics. Sl 127