diumenge, 23 de juliol del 2017

Sobre... Fer entrar

 No entendre
Probablement Felip contemplava astorat el que estava passant davant dels seus ulls sense poder entendre-ho. Eren unes cinc mil persones que seien en el pendent d’una vall on hi havia molta herba. De cop, però, tots ells entraren com una onada amb la força d’un tsunami dins d’un immens espai interior que era completament buit i que semblava preparat expressament per a rebre’ls un per un. Hi entraren després que la veu digués: «Entreu». Tot s’esdevingué molt ràpidament. Semblava que els esperaven allà, en aquell interior, perquè tothom hi tenia un lloc destinat que era tan o més confortable que la gespa més ben cuidada del millor jardí.  
Però allò que més li costava d’entendre a Felip i que no sabia explicar-se de cap manera era que aquest immens interior fós exactament la mateixa persona de Jesús dins la qual tots ells no paraven d’entrar, a ell que els arrossegava dient: «Veniu, entreu, seieu, mengeu».  
N’hi havia de pobres, n’hi havia que ploraven, d’altres que, com que no eren res, simplement eren humils, n’hi havia que no donaven més que per a ser compassius, també hi havia nens i uns amb el cor molt net a qui tothom deia «Ai, pobrets!». També hi havia perseguits i insultats i tots ells entraven i entraven dins de Jesús tot menjant i ho feien molt alegres com si de sempre haguessin esperat poder entrar, per fi, en un interior com aquell i tots, uns i altres, celebraven amb goig la sort que havien tingut d’haver aquell dia aquí. 
Jesús digué: «Feu seure tothom». En aquell indret hi havia molta herba i s'hi assegueren; només d'homes, eren uns cinc mil. Llavors Jesús prengué els pans, digué l'acció de gràcies i els repartí a la gent asseguda, tants com en volgueren, i igualment repartí el peix. Quan tothom va quedar satisfet, va dir als seus deixebles: «Recolliu els bocins que han sobrat, perquè no es perdi res». Ells els van recollir i amb els bocins d'aquells cinc pans d'ordi ompliren dotze cistelles: eren les sobres després d'haver menjat. Jn 6
Mentre s'ajupia, Felip no pogué evitar un somriure quan pensà que, potser perquè ell també era allà dins, seguia sense entendre res del que passava aquí a fora on hi havia tots aquests bocins per recollir.