Aquell invisible germà bessó nostre que tots tenim
En Josep està preocupat per algú que estima i que s’està morint. Li he dit que tots som germans i que fins i tot som germans de nosaltres mateixos, d’aquell invisible germà bessó nostre que tenim al cel i a qui un dia tots coneixerem després que haguem pujat uns quants graons d'una escala que ens hi portarà
Ha somrigut com si li hagués dit alguna cosa que havia entès perfectament i ha fet un parell de passades amb la mà. «Unes escales» ha dit
Li he dit que amb la mateixa intimitat que tenim amb aquest nostre germà bessó invisible, Jesús és així de proper amb nosaltres tant aquí com allà i que potser no hi ha tanta distància i que potser estem més junts del que ens pensem tot i que diguin que del país dels morts ningú n’hagi tornat mai. No estem tan lluny i per tant no ens ha de fer por de pensar en tot plegat
El metges tenen cura que no pateixi, li he dit. Com el vas veure? «Estava tranquil». Ho veus, home? Au va, toca. Dijous tornaré i seguirem parlant
A la dreta, una vista de l''escala des de l'àtic on viu el Josep
1 comentari:
Molt lluny d'aquí
Hi ha una ciutat, molt lluny d'aquí, dolça i secreta,
on els anys d'alegria són breus com una nit;
on el sol és feliç, el vent és un poeta,
i la boira és fidel com el meu esperit.
L'Orient hi deixà la seva sang de roses,
la mitja lluna càlida del seu minvant etern
i, enllà d'un gran silenci de persianes closes,
un riu profund que corre per una nit d'hivern.
Als antics carrerons, plens de fervor, arriba
jo no sé de quins segles un gris d'amor i encens;
el so de les campanes hi té l'ànima viva
i el seu batec és lliure com el del cor dels nens.
Allí, més bells encara que els parcs en primavera,
els camps humils i alegres s'obren al capaltard;
en el seu gran repòs l'ànima es fa lleugera
com enmig de la vasta paciència del mar.
Res no crida el meu cor amb més tendresa, ara,
que aquells camins fondals de xops i de canyars.
El seu record fa un ròssec de recança al meu pas;
torna a la meva espatlla la mà greu del meu pare.
Màrius Torres, 1939
(aquest dimarts, a Artés, ens van parlar de Màrius Torres)
Publica un comentari a l'entrada