dissabte, 12 de març del 2016

Sobre... La negació i l'abnegació

Un recentrament * 
Jesús —l’amor— ens convida a acompanyar-lo i sant Lluc ens explica com ho podem fer:
Jesús digué: —Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi. Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà però el qui la perdi per mi la salvarà. Què en treu l'home de guanyar tot el món si es perd o es destrueix a ell mateix?  Si algú s'avergonyeix de mi i de les meves paraules, el Fill de l'home s'avergonyirà d'ell quan vindrà en la seva glòria i en la glòria del seu Pare i dels sants àngels. Us ho asseguro: alguns dels qui són aquí no moriran sense haver vist el Regne de Déu.
Negar-se a un mateix, prendre la creu, seguir-lo, perdre la vida, no destruir-se, no avergonyir-se d'Ell són sis exercicis que ens aboquen —«us ho asseguro»— al regne de Déu, a la transfiguració... 
Per això val la pena que ens aturem a pensar què pot voler dir «negar-se a un mateix»  
Negar-se a un mateix ¿és fer el contrari del que un desitja o del camí que voldria prendre en coherència amb la seva constitució, la seva història, la seva manera de pensar o en contradicció amb l’essència de Déu que hi ha en ell? Evidentment que no. 
Negar-se a un mateix és treure de l’espai d’acció de la persona tot allò que és negatiu: el caprici, l’ego, l’espontaneïtat que mai no arriba a la profunditat de les coses. Negar-se a un mateix és retirar el que destorba al nostre creixement i a la convivència. Per tant, negar-se a un mateix és purificar, enriquir, conviure, no tenir por de desprendre’s de tot allò que ens impedeix caminar cap al Pare. 
Negar-se a un mateix és trobar la paraula justa i no la sobrera, la escaient i no la massa abundant. És caminar sense fer marrada, sense passes inútils o errònies. És un desig de puresa per servir i per estimar. És purificar, és enriquir. 
És clar que a la vista d’això que acabem de dir podríem concloure que negar-se a un mateix és absolutament impossible i és que sense l’ajut de Déu, efectivament, no seria possible. Per a nosaltres és impossible perquè negar-se a un mateix és fer un acte contra-natura 
Aquesta negació, però, no és una negació qualsevol perquè suposa una ab-negatio, una negació d’«allò que hi ha a l’exterior d’un mateix» —prefixe ab—, de tot allò que destorba, que és sobrer, de l’excés. Don Joan si volgués negar-se tindria feina perquè té molta passió i molt sentit de l’excés.  
Ab-negatio és el contrari de l’excés 
Podríem preguntar-nos si el negar-se és pur racionalisme, però tampoc perquè bàsicament és caure en les mans de Déu on no hi ha excés sinó plenitud. 
Una plenitud sense excés... Una plenitud sense excés... Una plenitud sense excés 
L’excés demana a crits l’abnegació. El Quixot, per exemple, és l’exaltació de la imaginació, el mirar les coses no com són sinó exclusivament com les imagina. L’ab-negatio seria treure tot allò que impedeix veure les coses com són. 
Un exercici paral·lel a aquestes paraules podria ser el considerar en què hauria de consistir l’ab-negatio dels personatges de tota la literatura perquè trobessin un enriquiment personal. Mirar-los com ho faria Jesús: amb estimació, comprensió i amb gran misericòrdia. Jesús sabia que el món és excessiu 
Jesús, el Bon Pastor. Per això necessitem el Bon Pastor 
Reduït a termes cristològics l’ab-negatio és posar-se a redòs del Bon Pastor. «No la meva sinó la teva voluntat» com escriu sant Joan en el capítol 5.
Jo no puc fer res pel meu compte: judico segons allò que sento, i el meu judici és just, perquè no busco de fer la meva pròpia voluntat, sinó la voluntat del qui m'ha enviat.
La paraula, aquí, era un «descentrar-se» de Jesús per prendre com a referència el centre del Pare, i l’ab-negatio consisteix a fer aquest exercici de descentrament 
Centrarse en el descentrament vindria a ser un recentrament