Va somriure
Un dia, tornant cap a casa després de la passejada, el Josep de Vilanova em va reclamar l’atenció: «—Que ho veus això?».Eren els vidres de l’entrada d'una empresa que en aquells moments estaven exercint de mirall per a nosaltres. El vaig convidar que s’hi apropés: «Una mica més. Així. Veus? Ara ja ens podem donar la mà els uns als altres: “Bona tarda senyor Josep, encantat de saludar-lo”». Una mica desconfiat del que li deia va apropar-se als vidres fins que va comprovar que era cert. Va somriure.
Quan vem arribar a casa li vaig ensenyar les fotos. No es recordava de res però també va somriure
Tasteu i veureu que n'és de bo el Senyor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada