dissabte, 5 de març de 2016

Sobre... L'obediència

El que jo vull és amor i no ofrena de víctimes
coneixement del Senyor i no holocaustos Os 6 *
En aquest text veurem com a partir d’ara més que d’obediència, serà millor que parlemm de conseqüència perquè si Déu és amor seria absurd desobeir-lo.  
L’obediència és una conseqüència de l’amor i donarem tres tesis que mostraran com l’obediència més que un actitud és una necessitat que tenim els homes envers Déu que no és altre cosa que amor.  
Començarem per una formulació en negatiu. ¿Ens imaginem no fent cas a Déu que és bondat infinita? Si és amor ens dirà que l’amor es dóna, que tan sols és donació. ¿Ens imaginem, doncs, un Déu que pugui estimar tant i que no ens arrossegui, que no realitzi la divisa «amor con amor se paga»? Jo no m’ho imagino ja que si és amor, tan sols per coherència ja ens està arrossegant en aquesta mateixa donació que ell és. Per això: 
TESI 1Només es pot obeïr a l’amor
TESI 2No es pot deixar d’obeïr a l’amor
TESI 3Qui obeeix fa l’únic necessari
Si obeir abans ens podia semblar una cosa difícil a partir d’aquestes premisses s’ens presenta com la cosa més natural i és que, ben pensat, podem fer res que no sigui això?
El nen respon quan el pare el crida perquè li té confiança. Pensa: «Ell era abans que jo, ell m’ha donat la vida, ell no m’ha defraudat mai i per això tinc posada l’esperança en això que m’ha de dir». Sant Pau a la carta als Romans diu:
Germans, l'esperança no defrauda ningú després que Déu, donant-nos l'Esperit Sant, ha vessat en els nostres cors el seu amor. 
I el nen té posada l’esperança en el seu pare fins i tot sense saber, com ens recorda també sant Pau a la carta als Hebreus
Germans, gràcies a la fe, Abraham, cridat per Déu, va obeir i se n'anà cap al país que havia de rebre en herència. Abraham sortí sense saber on anava.
No podem deixar d’obeïr, no podem fer altre cosa que obeir com un nen a la falda de la mare. «Què vols, mare, si estem fets l’un per l’altre?». L’home està fet per a Déu. Perquè? Perquè sabem que en Déu només hi ha el bé i que aquest bé anomenat amor ens l’està donant ara. Escoltem a Sant Pau als capítols 8 i 14 de la carta als Romans:
Germans, sabem que Déu ho disposa tot en bé dels qui l'estimen, dels qui ell ha decidit cridar
I si l’home està fet per a Déu, el seu estat més natural també serà el de lliurar-se-li, tornar-li la seva donació:
Ningú de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix: si vivim vivim per al Senyor i si morim morim per al Senyor. Per això, tant si vivim com si morim som del Senyor ja que Crist va morir i va tornar a la vida per ser Senyor de morts i de vius.
En aquestes paraules trobem el fonament de l’obediència que no és altre que l’agraïment. No hi hauria obediència sense agraïment. Altrament un obeïria perquè li ho manaven o per força. En canvi, les paraules que surten d’una boca agraïda són: «Senyor, aquí em tens. Què vols que faci?» o «Tot és del Pare. Jo sóc del Pare. Jo sóc el fill del Pare. Jo sóc el fill obedient. Aquest és el meu fill estimat, l’escollit. Escolteu-lo»
—Ah caram! Així que obeïr és escoltar... a fons?
Doncs sí perquè el contingut de l’obediència no és tan sols un reconeixement més o menys poruc a un Déu que és amo: és una escolta profunda de la paraula feta home, de Déu mateix i en això hi ha una gran anada i una gran tornada: «l’ha fet home perquè ell s’ha fet home». Aquesta és una gran porta, una porta major i per això diem que l’estat natural de l’home davant d’aquesta porta i de tot el que s’hi veu només pot ser el d’agraïment. Al llibre dels Reis trobem escrit això:
Obeir és oferir un sacrifici de comunió.
Ara bé, aquestes tesis les hem de poder pensar sense que deixem de ser al mateix temps humils, com dient: «Veniu, senyor Jesús, que només vós em porteu en braços».  
Sí: es tracta de la petitesa, del sentit d’agraïment, del sentit d’obediència, del sentit de fe, del sentit d’esperança, del sentit de donació, del sentit d’amor o millor dit: de l’amor mateix.  
L’important de sant Pau camí de Damasc no va ser l’ensopegada del cavall pintada per Caravagio i que tant ha arrelat. L’important és la caiguda i la llum i algú —Ananies— que l’estava esperant i totes les coses que van anar passant després, com si es tractés d’un tramvia que havia descarrilat i el tornen a la via i segueix el seu trajecte aturant-se naturalment a totes les estacions. Segueix la vida encarrilada, ordenada, obeïda i, a partir d’ara, un fet seguirà a l’altre sense interrupcions ni ruptures, i... «si algú volgués escriure les coses una per una, em sembla que els llibres que es podrien escriure no cabrien en el món sencer», com diu l’epíleg de l’evangeli de sant Joan. Sí, ens passaríem la vida relatant-les i la perdríem.  
La vida mateixa, real del tot. La vida que crida i es dóna a la vida. Per això Déu ens vol tant en la seva vida perquè ell és la vida. Som de Déu perquè Déu és la única vida. En això consisteix la profunditat de la nostra sòlida escolta de Déu.  
El profeta Jeremies subratlla i matisa per activa i per passiva la importància de l’obediència i de l’escolta profunda que se li deu a l’amor: 
El Senyor diu: «Quan vaig treure d'Egipte els vostres pares, els vaig manar que m'obeïssin, i els vaig dir: "Jo seré el vostre Déu i vosaltres sereu el meu poble. Seguiu els camins que jo us assenyalo, i tot us anirà bé". Però no em van escoltar ni em van fer cas. Van seguir l'obstinació del seu cor pervertit i em van donar l'esquena, no la cara, des del dia que els seus pares sortiren d'Egipte fins avui. Cada dia, des de primera hora, us he enviat tots els meus servents, els profetes, però no m'heu escoltat ni n'heu fet cas, us heu fet rebels al jou, pitjor que els vostres pares. Tu digue'ls tot això, i ells no t'escoltaran, crida'ls, i ells no et respondran. Llavors els diràs: "Aquest és el poble que no fa cas del Senyor, el seu Déu, ni es vol corregir. No té mai la veritat als llavis, l'ha perduda del tot"».
De què parlem, però, quan parlem de profunditat?  
Parlem de la meva profunditat, de la profunditat del meu cor, de la profunditat del cor del meu germà, de la profunditat de l’amor, de la profunditat del temps i de la història, de la profunditat de la creu, de la profunditat de l’univers 
Oh profunditat de la riquesa, de la saviesa i del coneixement de Déu! Que en són, d'insondables, els seus judicis, i d'impenetrables, els seus camins! RM 11 
Oh profunditat en la qual escoltar és la guspira de l'atenció que ho ha d'encendre tot. És el primer gest del nen quan diu: «Digues, pare, què vols?» És l’indici més remot que tenim de l’obediència a aquesta veu. I quan aquesta escolta és volguda i acceptada per un mateix, és bona, és molt positiva, és una mena de eccomi, de mais voicí o de voila. Un «sóc aquí!» que ens fa créixer 
«Senyor meu, sóc aquí» implorà Anna la mare de Samuel 
«Sóc aquí. Què vols?» respongué Samuel al Senyor
Abans que s'apagués la llàntia del santuari de Déu, el Senyor va cridar Samuel. Ell respongué: —Sóc aquí. Va anar corrents cap on era Elí, el sacerdot, i li digué: —Sóc aquí. He sentit que em cridaves. Elí va respondre: —No t'he cridat. Torna-te'n a dormir. Ell se'n tornà a dormir. Però el Senyor el cridà altra vegada. Samuel es va llevar, tornà on era Elí i li digué: —Sóc aquí. He sentit que em cridaves. Elí va respondre:—No t'he pas cridat, fill meu. Torna-te'n a dormir. Samuel encara no sabia reconèixer el Senyor, perquè la seva paraula encara no se li havia revelat. El Senyor va cridar Samuel per tercera vegada. Ell es va llevar, anà on era Elí i li digué: —Sóc aquí. He sentit que em cridaves. Elí va comprendre que era el Senyor qui cridava el noi, i digué a Samuel: —Vés, torna-te'n a dormir i, si algú et cridava, digues: "Parla, Senyor, que el teu servent escolta." Samuel se'n tornà al seu lloc a dormir. El Senyor va entrar, se li acostà i el cridà com les altres vegades: —Samuel, Samuel! Ell va respondre: —Parla, que el teu servent escolta. Llavors el Senyor parlà amb Samuel
Es fa difícil dir res més després d’aquest sant relat on la infantesa espiritual, la pobresa, el celibat i l’obediència parlen amb una veu tant il·luminada. Es fa difícil però encara hi ha tres coses que han quedat al tinter.  
La primera és de l’epístola de sant Pau als Hebreus on es pregunta si es pot aprendre a obeir i, en tot cas, com fer-ho:
Ell, Jesús, durant la seva vida mortal s'adreçà a Déu, que el podia salvar de la mort, pregant-lo i suplicant-lo amb grans clams i llàgrimes. Déu l'escoltà per la seva submissió. Així, tot i que era el Fill, aprengué en els sofriments què és obeir, i, arribat a la plenitud, s'ha convertit en font de salvació eterna per a tots els qui l'obeeixen. Déu l'ha proclamat gran sacerdot com ho fou Melquisedec.
La segona qüestió també ens la planteja sant Pau a la segona carta als Corintis i tracta de si l’obediència pot ser perfecte:
Jo mateix, Pau, us ho demano per la dolcesa i la bondat del Crist: fem presoneres les intel·ligències per portar-les a obeir el Crist, i estiguem disposats a castigar tota desobediència, un cop la vostra obediència sigui perfecta.
La tercera també és del primer llibre de Samuel i ens subratlla el valor de l’obediència:
Samuel digué a Saül: —Per què has desobeït l'ordre del Senyor i t'has llançat sobre el botí, ofenent així el Senyor? És que el Senyor es complau en holocaustos i sacrificis tant com en l'obediència a la seva veu? No! L'obediència és millor que els sacrificis, millor que oferir greix de moltons. Rebel·lar-se contra ell és com pecar de màgia, desobeir-lo és endevinació i males arts. Tu has rebutjat la paraula del Senyor, i ell et rebutja com a rei.
Gràcies, Mingu—