dimarts, 12 de setembre del 2017

Sobre... Un record

El trenta
 
Devia tenir uns vuit anys. Va passar en el tramvia 30. El vaig agafar a la plaça Rovira i, com que era inici de trajecte, hi havia lloc per a seure. Vaig triar un banc de la dreta i vaig començar a repicar amb la moneda d'una pesseta el recolzador de la finestra. La qüestió és que tota la vida he conservat molt nítidament el fil del pensament que vaig anar teixint amb cada copet.
Pensava: la moneda de coure toca la finestra. La finestra toca la plataforma lateral. La plataforma toca el terra, el qual toca l’estructura inferior on hi ha les ballestes i els eixos, els quals toquen les rodes, les quals toquen les vies, les quals toquen les llambordes, les quals toquen el terra fins a tocar el carrer d’on vinc i el d’on vaig.
Pensava: aquest raonament és sòlid i fàcilment demostrable. De la relació d'una roda amb la via no cal ni parlar-ne perquè ja es veu.
Tot, doncs, estava en contacte amb tot d'una manera molt sòlida, res no deixava d’estar comunicat i les separacions no existien. Tot es relacionava amb tot, tot es tocava. L’univers era un de sol i jo, amb el meu raonament, l'estava tocant sencer amb cada repicó de la moneda.