Sobre... Un gos

Com dimonis trobar un sistema 

 

«El problema del paradís és la porta» va pensar el gos. Està molt bé que jo el conegui, està molt bé que jo sàpiga on és, però encara estaria millor si trobés la manera d’engrescar la gent a coneixe’l. Una manera simple, de conte, dita com si no es digués res. Guuaau-aau, una cosa així, suaau. Com ho podria fer? La tasca és important —seguia pensant el gos— perquè en depèn o no la felicitat i això ho sé per experiència. Si, per exemple, els dic: «El paradís és allà» i amb la pota els assenyalo l’indret on és, ningú, llevat d’algun nen, em creurà. D’altra banda, si per generar expectatives, els parlo de l’existència o no del paradís tampoc no em «creurà» ningú perquè el tema es quedarà en el món dels postulats teòrics que no s’acaben mai. Aquesta tampoc és la solució. «Donar-lo a conèixer» és l’expressió que més s’apropa a allò que m’agradaria fer, perquè amb aquestes paraules dic que es parteix del coneixement —o de la vivència o del sojorn— que jo en tinc i que per això és veritat. També dic que m’hauré pogut prendre prou de temps com per empaquetar aquest «coneixement-vivència» —això sí, amb molta cura i protegit amb finíssims i delicats papers de seda japonesos— i, finalment, dic que per fi l’hauré donat. Però no l’hauré donat de qualsevol manera, deixant el paquet, posem per cas, damunt la tauleta de vidre del rebedor de la casa de la persona a qui el vull donar, no! Es tracta de donar-lo amb plenitud. Es tracta que per a aquesta persona no sigui tan sols un obsequi sinó un descobriment, una plenitud per a ella com ho és per a mi.  

«Sí, donar-lo a conèixer és el que voldria. Com dimonis trobar un sistema per a fer-ho» pensava el gos