dimarts, 26 de setembre del 2017

Sobre... Fer cua

Un mot de pas
Els israelites, després de travessar el desert, quan anaven arribant a la terra promesa es trobaven en una situació semblant a la dels nostres immigrants: es trobaven amb molts que havien arribat abans que ells, que havien establert les seves normes d’espera en una mena d’estat paral·lel previ a l’estat i els deien: «Vosaltres acabeu d’arribar i aquí, com veieu, n’hi ha molts que ho hem fet abans. No us tocarà més remei, doncs, que posar-vos a la cua».
Això descoratjava molt la gent després de tants esforços.
Un d’ells es queixava així: «No hi ha dret. Hi ha d’haver alguna cosa en la vida que no faci cua. Les cues sempre generen corrupció».
Després de donar-hi moltes voltes, va trobar per fi tres coses que mai feien cua: la vida no espera, la vida no fa cua. El camí no espera, el camí mai fa cua. La veritat no espera, la veritat tampoc fa mai cua.
L’israelita que va pensar això, però, va morir i els fills dels seus fills també. Malgrat tot sempre van conservar com un tresor aquest coneixement i el van transmetre de generació en generació: «Ni la vida, ni la veritat, ni el camí ni esperen ni fan mai cua».
Passaren els anys i nasqué Jesús que finalment encarnà aquestes tres paraules quan digué: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida».
L’israelita que contemplava l’escena des del cel s’omplí d’alegria quan entengué que a les tres paraules que ell havia descobert els faltava un mot de pas. Els faltava el «Jo sóc», els faltava l’encarnació, el pas, el carrer, el passatge el passadís fins a nosaltres!