Enyorança
Vora els rius de Babilònia ens assèiem i ploràvem d'enyorança de Sió. Sl 137
De vegades amb l’avi ens assèiem vora el riu i, deixant la guitarra als salzes, ploràvem d'enyorança. Jo volia que cantés i li demanava amb insistència algun cant de festa: «Avi, canteu-me, sisplau, alguna cançó». Pobre avi, com podia cantar-me res en aquella terra estrangera? Tenia la mà paralitzada, se li havia encastat la llengua al paladar i no deixava d'evocar un record tan sols al capdamunt del qual s’hi podien sentir molt tènues aquells cants de festa que tant m’agradava escoltar.
Que l’avi volia cantar no hi havia dubte. El rostre il·luminat per la possibilitat del cant el delatava. Però, per què no cantava si això era el que més volia i més li agradava de fer? En el cor de l’avi hi havia una pena molt gran i era aquesta mateixa pena la que acabava cantant. La pena era la d’haver d’explicar allò que hi ha previ a tot cant, voler-ho fer entendre a la menuda perquè tenim un «voler» i un «fer» i un «entendre» als quals hem d’atendre sense vacil·lacions. «Traduïr, voler fer entendre als estrangers —deia— va abans que res. El cant ja vindrà després perquè tot cant procedent del cel no només en procedeix sinó que ens visita. Això no és ni metafòric ni virtual ni figuratiu, això assenyala una realitat, una comunió fecunda i feliç». Aquestes eren les seves paraules de pena perquè encara no arribaven els temps de les cançons.
Per l'amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca Lc 1
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada