Un dia en la vida
Era un dia serè i hermós, mes era un dia de setembre.
Lo Pirineu mostrava ses valls i fondalades sense una congesta de neu, mes sa mateixa netedat feia recordar que els graners no s’escombren mai com lo dia abans d’omplir-se; les rouredes que volten i clapegen lo pla i les pollancredes que s’hi creuen, verdegen encara, mes ja no amb la lluenta verdor de la primavera.
L’estiu, amb son mantell de foc havia tramuntada la serra, i la tardor esgrogueïda s’ensenyoria poc a poc de tots los boscs de la plana.
Mes, lo vent de tramuntana que hi feia ja entrada per la banda de Puigmal, arrombollant alguna fulla seca pels camins, no se m’enduia cap il·lusió, ni m’esfullava cap somni.
Los aucellets no havien oblidades encara totes ses cançons per entrar en la muda de l’hivern; ans ne retreien alguna, com los vells retrauen los ardits i gentileses de sa joventut.
Alguna flor perduda ací i allà sortia encara a somriure al sol que s’allunyava per totes les coses, sinó per mi, que entrava de ple en l’avui ja llunyà i enyorada primavera de la
vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada